Les incògnites d’‘Una confabulació d’imbècils’, revelades

A hores d'ara, està més que clar que Una confabulació d'imbècils pot ser qualificada com a obra mestra, a més de per la seva brillantor, per la seva universalitat, cosa complexa tractant-se d'una sàtira d'unes dimensions semblants, en la qual el riure és una constant des de les seves primeres pàgines. Per això, també, tenim clar que és una novel·la anticanònica però que, no obstant això, per causes més que suficients, va entrar a formar part d'un cànon literari que, per definició, és sempre tancat i academicista. La presència d'aquest relat canònic, sumada a la configuració mateixa de la novel·la i la borrosa imatge d'un autor que, desesperat per publicar la seva obra, acaba suïcidant-se, han influït d'una o una altra manera en la recepció d'aquest clàssic de la literatura del segle XX. A partir del profund treball de recerca dut a terme per Cory MacLauchlin a Una mariposa en la máquina de escribir. La vida trágica de John Kennedy Toole y la extraordinaria historia de “La conjura de los necios”, (Anagrama) intentem desfer els falsos mites que s'han creat al voltant de la vida de Toole i l'escriptura de la seva obra. Per la reivindicació d'Ignatius, que no és Toole, i de Toole mateix, despullat d'aquell halo de misticisme que porta el desconeixement. Perquè els imbècils no es confabulin contra ells.

La causa directa del suïcidi va ser el rebuig de l'autor? No, si partim de la base que el missatge que l'editor Robert Gottlieb va enviar a Toole després de rebre la seva obra a Simon and Schuster no va ser un no tancat, i que Toole va decidir no enviar l'obra a una altra editorial, per la qual cosa no va ser directament rebutjat per cap. En paraules de Cory MacLauchlin, “la manera de descriure el final de Toole va ser introduït en el relat mític de la mort de l'escriptor i, abans de res, aquell relat no és cert.” D'altra banda, afegit a la seva situació personal, econòmica i familiar, el seu somni de convertir-se en escriptor semblava ser un camí a triar entre dos, i cap dels dos el convencia del tot, ja que abans de res “era un jove enmig d'una decisió molt difícil. Havia vist la rigorosa vida acadèmica a Colúmbia, i al mateix temps se sentia captivat pels beats.”

Potser la imatge més clara que tenim del que pensava Toole en aquest sentit ens l'ofereix el seu poema "El Árbitro: sobre el papel demoledor de la crítica”, el vers final del qual dóna títol a la biografia de MacLauchlin. El que sí que sabem amb seguretat és que “l'estabilitat econòmica era un problema, així que es tractava d'una decisió difícil, i va començar a submergir-se en aquesta decisió.”

Es pot interpretar Una confabulació d'imbècils com la nota de suïcidi que mai vam llegir? No, en absolut. És un error molt comú embolicar un escriptor de vida complexa i gairebé desconeguda en l'halo de la depressió i la bogeria, més encara quan la seva obra es publica pòstumament, i després d'un suïcidi. Toole no és el primer ni serà l'últim en aquest sentit. Partim, primer, de la base que cap, o gairebé cap, obra literària pot interpretar-se de manera completa a la llum de la vida del seu autor. En segon lloc, ara que coneixem bastant millor la seva història personal, podem afirmar que “la part de la història que té a veure amb la malaltia mental va arribar després de la novel·la. Potser sempre va ser-hi, però crec que és un error classificar-lo com un escriptor deprimit o boig. Quan escrivia, era una persona molt centrada, per això va poder escriure una novel·la en sis mesos.”

La mare de Toole és una font fidedigna per conèixer la seva vida? Després d'aquesta biografia i el documental John Kennedy Toole. The Omega Point, de Joe Sanford, podem afirmar que sí. És de sobres coneguda la complicadíssima relació que Thelma mantenia amb el seu fill, i aquell control ha influït també en les fonts, ja que els documents que apareixen en els anomenats Toole Papers van ser “seleccionats” per ella. MacLauchlin parteix d'aquí i afirma que “els testimonis dels amics oferien, per contra, una mica de distància. L'entrevista més emocionant de totes va ser la que li vaig fer a la Linda, la germana del seu millor amic, Cary Laird, a partir de la qual em vaig adonar de com ell observava la seva ciutat.” La imatge, d'altra banda, encara no pot ser definitiva després de conèixer que no es pot disposar, almenys, d'una font que podria canviar la història substancialment, una carta en possessió d'“una dona a la qual Toole va proposar matrimoni.” Qui sap.

És Ignatius Reilly l'àlter ego de Toole? Comencem a llegir una novel·la. El que sabem de l'autor és que es va suïcidar i que no va aconseguir publicar-la en vida. El protagonista de la novel·la és un personatge ple d'excentricitats que està escrivint una crítica que no sembla interessar ningú contra l'absurda modernitat que li ha tocat viure. El primer que pensem és que Ignatius és un claríssim àlter ego de l'autor. Malament. Primer, perquè seria complicat que una persona es descrivís a si mateixa com Ignatius Reilly. Segon, perquè gairebé cap dels trets del personatge (més enllà de l'anècdota de la venda de hot dogs) coincideix amb els de l'autor. I tercer, perquè hi ha un referent més clar per a aquest personatge, tal com s'explica a la biografia de McLauchlin: el de Bobby Byrne, amic de Toole. I és que l'escriptor tenia un humor desbordant, com podem imaginar. La descripció de Byrne sí que coincideix a la perfecció amb la d'Ignatius: “El bigoti, el sobrepès, alt, maldestre, adorava els hot dogs, estava obsessionat amb la filosofia medieval, era un intel·lectual però alhora tenia un punt grotesc, era conegut per tirar-se pets en públic.” Potser hi ha també una altra diferència fonamental, que parteix del final de totes dues històries. Ignatius, antitot solitari, veu la seva revolució amb el suport de Myrna i “quan se n'està anant de Nova Orleans i olora el seus cabells, veiem humanitat en un personatge de qui ens hem estat mofant durant centenars de pàgines. Molta gent veu això com una espècie de fracàs, jo ho veig com una victòria, la victòria que Toole no va poder aconseguir i que es veu representada en el seu personatge.” Ignatius aconsegueix fugir, així, d'una situació de la qual l'escriptor no va poder escapar, només amb el suïcidi.