L’idil·li de Serrat amb el Grec

Ha estat un idil·li de cinc nits. Joan Manuel Serrat ha entatxonat 1.900 persones al Teatre Grec cada dia. Gairebé 10.000 en el còmput global. Ni una entrada ha quedat per vendre. Ha estat tranquil, radiant, feliç. Però… “Tot s’acaba, en aquesta vida!”, va explicar als primers compassos de l’últim concert, ahir. “M’havia acostumat a pujar cada dia aquí i ara… Que me quiten lo bailao!”.

El públic, un públic que no s’acaba mai (hauria omplert el Grec cinc dies més, i deu…), és un públic assenyat que fa cues perfectament orquestrades per pujar des del carrer; per entrar als jardins; per demanar una cervesa o una croqueta; per accedir a la localitat. La mitjana d’edat ha superat els cinquanta anys i molts eren coetanis del Nano. Serrat agrada a tothom, podría ser una nova versió de l’anunci de Coca-cola: per als joves, per als vells, per als nostàlgics, per als romàntics, per als crítics, per als enamorats, per als desenganyats… Tots han estat al servei de Serrat ja des de molt abans que sortís a l’escenari. "Jo li dec molt, al Serrat", diu un jove que passa dels 40. "He crescut seguint el guió de les seves cançons". El seu cas és el de la immensa majoria del 10.000 espectadors que han passat per l'amfiteatre.

Abans d’apagar els mòbils (mentida! ningú no els apaga: les llumetes dels telèfons gravant han estat la tònica dels cinc dies) ja se sent el primer “Guapo!”. Encara ni ha aparegut. Només li han tirat una floreta i ja s'ha endut la primera ovació. Com sempre… “Això és un espectacle desordenat i no tindria cap sentit ordenar-lo”, ha dit en cada concert. Ho diu perquè presenta la seva Antologia desordenada, però… és una altra mentida (amb tot l’afecte). El repertori ha estat, pràcticament el mateix, ben estudiat i ben repartit al llarg d'una mica més de dues hores de concert. I ha satisfet a tothom.

Amb molta cura, com si fos aquell somni que “hay que andarlo de puntillas, por no romper el hechizo”, comença a cantar. I sí, li tremola el cor a la gola, com diu Joaquín Sabina, quan irromp amb Cançó de bressol i li segueix tremolant quan passeja per l’escenari amb Temps era temps, emocionant els més nostàlgics i mirant al cel quan recorda l’Helena Francis. Es posa seriós quan canta Niño silvestre, i sorneguer amb Algo personal. “Ets collonut!”, de nou, la veu del públic. Hi ha confiança. “Et reconec per la veu, tu has vingut cada dia…” Converses que alimenten el presumpte desordre. I que el fan equivocar (serà possible?) quan els músics, amb Ricard Miralles i en Kitflus al capdavant, s’arrenquen amb Pueblo blanco i ell decideix que no, que no toca, i passa a No hago otra cosa que pensar en ti.

Serrat no ha estat sol. El primer dia va aparèixer Noa; diumenge, Sílvia Pérez Cruz… Ahir Miguel Poveda va pujar per cantar a duo Aquellas pequeñas cosas. Un detall, un testimoni generacional amb els amics i col·legues que han gravat amb Serrat. I, quan als músics se’ls escapa Mediterráneo quan tampoc no toca (quin deliciós desgavell!) els que apareixen són els rumberos més canyeros de Cornellà. Me’n vaig a peu sona a tres veus i a dos ritmes. És la multiculturalitat de la música de Serrat.

L’idil·li de Serrat amb la seva ciutat (amb el seu barri!) i amb el Grec és intensíssim. El cantautor per excel·lència està a gust, potser emocionat. Segur. Han estat cinc dies, però en podrien haver estat més.