Auge i caiguda de Grècia des dels passadissos d’un hospital

Cada vegada que sent la paraula retallades, a Sotiris Karvelis, treballador de Hospital General Universitari de Patres –la tercera ciutat més gran de Grècia–, li ve automàticament al cap una altra, malbaratament, com si hi hagués, que hi és, una línia recta entre els excessos de despesa pública comeses durant dècades –i corrupció a cabassos– i les destralades de la crisi, amb una retallada anual del 9% des del 2009, que ha deixat la sanitat pública grega descarnada, desfullada, i tremolant davant la possibilitat de noves podes per aquest tercer rescat hipotètic que dimecres va sol·licitar el Govern d’Atenes.

“Des que va obrir l'hospital, el 1988, he vist com per un stent (molla per a les artèries) que val 155 euros se n'han pagat fins a 3.000, cosa que ha alimentat les butxaques de molts. Unitats d'oxigen que van costar llavors 133 milions de dracmes [390.000 euros] s’acumulen des del primer dia al pati. Per no parlar de la construcció de l'edifici, per una empresa alemanya, amb materials tan barats que hi ha forats en l’argamassa i pedaços per tot arreu, ja que no hi ha diners per a reformes”, denuncia Karvelis, mentre assenyala els pegats de llosetes en un dels lavabos. Ningú, ni tan sols un cap de compres, s'ha assegut al banc dels acusats, “i això és el més injust de tot”, es lamenta.

Per les mans de Karvelis, administratiu i vicepresident del comitè d'empresa, han passat molts dels contractes als quals al·ludeix, exemples d'aquella despesa espectacular que va ocasionar la ruïna del sistema –i la de Grècia– i que ha conduït a la reducció de gairebé un 50% del pressupost que el centre tenia el 2005.

“Fa una dècada, era de 80 milions a l'any, ara en són 46. Devem diners a proveïdors, i alhora tenim molts més pacients, perquè els ajustos han desmantellat el sistema d'atenció primària i, ara l'hospital concentra els tres nivells, del primari a l'hospitalari passant per l'ambulatori”, explica el director del centre, Kharálambos Bonanos.

Aquesta atenció de la que parla es tradueix en 10.000 operacions i 70.000 consultes externes l'any, però amb 450 professionals menys (els llocs de treball no substituïts arran de jubilacions o acomiadaments) per a un centre que, amb 800 llits i 75.000 metres quadrats, és el més gran del Peloponès. El 2012, la despesa hospitalària a Grècia va suposar el 50% de la despesa sanitària total.

La situació ha desembocat en una sobrecàrrega de treball tan elevada i en un estrès que a molts treballadors de l'Hospital de Patres –epítom de l’estat estrepitós de la sanitat- se'ls ha diagnosticat síndrome d’esgotament professional, un quadre molt comú entre els sanitaris de la Grècia rescatada i que, no obstant això, no rep la teràpia necessària; en tot el país, només un equip de psicòlegs a l'Hospital Comarcal d’Argos dóna pautes a la resta dels seus col·legues. Com la infermera de Patres Paraskeví Papas, que va sol·licitar el trasllat des del servei d'urgències perquè, després de repetits desmais al box, els exàmens clínics van descartar l'existència d'una causa orgànica. “No podia anar ni al lavabo, estava corrent tota l'estona; doblava torns i guàrdies i en arribar a casa no dormia, així que tornava a l'hospital al límit, ansiosa i irascible”. Una vegada tractada amb antidepressius, va decidir canviar a pediatria. “Ara el pitjor problema són les guàrdies i la nocturnitat, encara ens deuen les del gener”, ens confia en un passadís que més sembla una pista d’atletisme, per la velocitat amb què es desplaça el personal. “Conciliar, segueixo sense conciliar gaire”, fa broma, “però almenys ja no trec el cor per la boca”.

Abans de la crisi, el centre, de 800 llits, tenia 450 treballadors

Segons estudis duts a terme per l'equip de psicòlegs de l'Hospital d’Argos, en el període del 2012-2013 un de cada cinc interns mostrava símptomes inequívocs d’esgotament professional; una proporció que arribava al 2,5 en el cas dels infermers. Dos anys després, aquesta prevalença s'ha multiplicat per dos, segons fonts del col·legi de metges.

Nikolaos Lazaru, cap del servei d'urgències, tracta amb “caramels, sucs i moltes xerrades” l’esgotament professional de l’equip, format per joves llicenciats a la universitat veïna, als quals es dirigeix paternalment anomenant-los “els meus herois”. “El 2004 tenia 35 infermeres a l'equip; avui només 15, i el triple de pacients. Fem la feina, i haig de dir que fins i tot estem bé en comparació amb els hospitals comarcals, on qualsevol malaltia greu pot ser sinònim de mort. Però tenim una complicació afegida, un plus d'angoixa: la mateixa exasperació dels pacients i dels familiars, que de vegades mostren una actitud molt hostil davant una bata blanca”.

“Material que va costar milions està des del primer dia tirat”, lamenta un metge

L'existència, fins fa uns mesos –quan es va restablir l'accés universal a la salut–, de tres milions d'indigents sanitaris, persones excloses de l'atenció normalitzada perquè són aturats de llarga durada o per impagament de les quotes sanitàries, és una altra de les xacres del sistema.

“Aquests cinc anys ha augmentat en un 30% el percentatge dels sense papers sanitaris, inclosos molts immigrants, als quals hem seguit atenent a força de fer més hores i mitjançant una xarxa informal de professionals, al marge de l’Estat”, conclou Lazaru. “Però si venen més retallades, definitivament no podrem resistir-ho, i la corda es trencarà per on es trenca sempre, pel cap més feble”, afegeix, en referència a les exigències que pugui implicar un altre eventual rescat.