“Qui me compra una barraca?”

Sotmès a la dictablanda característica de tot viatge familiar en cotxe, una cançó tradicional valenciana recuperada pel folklorista i animador infantil Dani Miquel se m’apareix de sobte amb una nova llum. "Qui me compra una barraca?, | carinyo, morena, | que la tinc a vora mar. | Només li falten les teules, | carinyo, morena, | les parets i el fumeral". Salvades les distàncies, bona part dels electes que han estrenat recentment els seus càrrecs s’han trobat la barraca –municipal o autonòmica— en condicions similars: una pura ruïna, sense ni teules, ni parets, ni fumeral. O, dit en altres paraules, sense diners ni crèdit, però amb deutes i necessitats creixents.

Per molta il·lusió que hi posi el futur comprador o l’actual dirigent polític, es tracta certament d’una descripció ben poc atractiva. Entomar aquesta patata calenta em sembla, d’entrada, un exercici lloable i atrevit a parts iguals. Fer política no ha estat mai una professió gaire ben vista a casa nostra, i el pas del temps no ha fet més que empitjorar aquesta percepció. Fer-ho, a més, enmig de la tempesta de merda dels darrers anys i quan la majoria d’institucions voregen la fallida, demana un caràcter especial. Evidentment, sempre hi haurà excepcions, però crec que la majoria dels regidors i diputats que han assumit el repte d’enfangar-se per tirar endavant el seu municipi i el seu país mereixen –com alguns dels seus antecessors– reconeixement o, com a mínim, un expectant període de gràcia.

Potser no compartirem les seves idees, les seves formes o els seus mètodes, però no els ha fet por –per convicció o per inconsciència– mirar de posar ordre en una barraca que és de tots. Davant d’aquest exercici de generositat, sobten les crítiques virulentes, els estrips d’indignació o les condemnes apocalíptiques. Sentits des del minut zero, no han tingut temps ni de ser reactius, sinó purament preventius. Només ha mancat algú rememorant aquell vergonyós i classista "ens han entrat a robar a casa". Perquè, segurament, aquí rau l’origen de tot: barraca o no, alguns partits i dirigents havien patrimonialitzat l’alcaldia o la presidència de torn. Potser aquesta s’enfonsava pel llast de la corrupció, la ineficiència, la desídia i el malbaratament, però era la seva barraca.

L’elegància i el sentit democràtic no es demostren en la presa de possessió, sinó en el traspàs de la vara. Evidentment, tot canvi provoca incertesa, més encara quan està en joc una forma de vida o, el que és el mateix, un càrrec, un sou, una cadira. Ja ho va deixar ben establert la doctrina del PRI mexicà: "Viure fora del pressupost és viure en l'error". Els crítics-indignats-apocalíptics, tan obsedits a conservar les prebendes com al·lèrgics a acceptar culpes, automàticament han imputat l’error als altres, a aquells que han canviat l’ordre natural de les coses, on uns manaven i uns altres no. L’error habita sempre en els altres.

Potser tenen part de raó. Segur que els nous no les encerten totes, segur que n’han d’aprendre, segur que alguna cosa es pot aprofitar del passat recent. Encara que avui ja ho hagin oblidat o maldin per fer-ho, aquests mateixos vells tampoc van arribar amb la lliçó apresa. A més, malgrat la suficiència actual, el seu llegat resulta perfectament descriptible... Per tant, potser la bogeria no és provar noves solucions, sinó, com assegura l’apòcrifa frase d’Albert Einstein, fer el mateix una vegada i una altra, tot esperant resultats diferents.

El temps ja dirà si aquests canvis resulten positius o, com em deia la meva àvia, acabaran fent companyia, allà a l’infern, a la resta de fracassades bones intencions. Allò absurd hauria estat persistir en el present purgatori de polítiques obsoletes i maniquees. Polítiques, no ho oblidem, gens innòcues. Perquè rere cada municipi hipotecat, cada infraestructura innecessària, cada servei públic tancat, cada llista d’espera allargada, cada corruptela permesa, cada autònom desemparat, hi ha un present de patiment per a persones concretes i una ombra que pesa sobre el futur de la societat en el seu conjunt.

En la meva petita part de món i a l’espera de més concrecions, la simple renovació de personal ja ha aportat petites agradables transformacions. Canvis menors si els comparem amb els reptes i necessitats plantejats, però d’higiene democràtica bàsica, com haver foragitat momentàniament de certes institucions l’anticatalanisme i el viure d’esquena entre territoris germans. Les relacions sempre seran difícils perquè, parafrasejant una altra frase apòcrifa, atribuïda per igual a Oscar Wilde i George Bernard Shaw, els territoris de parla catalana són un conjunt de països separats per una mateixa llengua. Contagiades o no d’aquest canvi ambiental, en el cotxe citat a l’inici, tres nenes mallorquines de pare català canten sense més problemes idiomàtics les tonades valencianes de Dani Miquel.