Grècia decideix el destí de l’euro i la Unió Europea

Grècia votarà avui enmig de la incertesa. Gairebé 11 milions de grecs estan cridats a posicionar-se sobre una proposta que ja no està sobre la taula, i que converteix el referèndum en alguna cosa més: un plebiscit sobre Alexis Tsipras i sobre Europa. En el pitjor dels escenaris, la crisi grega amenaçarà la irreversibilitat de l'euro si Grècia es veu obligada a abandonar el club. Suposa un càstig per a la credibilitat de la Unió, incapaç en els últims cinc anys de solucionar l'embolic en un país que concentra el 2% del PIB europeu. I obre una mica més l'esquerda de l'euroescepticisme a les portes del referèndum britànic.

La política és la forma en què una societat s'ocupa de la incertesa, sol dir Luuk Van Middelaar, historiador, filòsof, exfuncionari europeu i un d'aquells pensadors que creuen que la crisi grega torna a examinar Europa i el seu estat de transició permanent, en la mesura en què ha posat de manifest l'absència d'una veritable política continental més enllà de la “Europa robusta” de la cancellera Merkel. L'Europa alemanya s'ha convertit en una pasterada de regles i normes incapaces de respondre adequadament a una d'aquelles crisis que es donen una vegada en un segle: Grècia és el màxim exponent d'aquest fracàs, amb el seu rècord d'atur i el seu deute impagable a causa o no de la pluja de milions en forma d'ajuda associada a unes condicions massa exigents per a un país sense estructures. Grècia va aconseguir entrar al club europeu amb un model d'Estat clientelar, gairebé cleptocràtic, i ha estat incapaç de reformar-se ni amb la socialdemocràcia ni amb el centredreta ni, ara, amb l'esquerra radical.

En els últims mesos, Europa i Atenes han cremat gairebé tots els ponts: la desconfiança entre el Govern grec i les institucions és màxima. En privat —i de vegades en públic—, ministres del Nord i del Sud es confessen “tips” de donar diners i negociar amb Grècia sense resultat. El referèndum, que Brussel·les planteja com un vot sobre Europa, obre un ampli ventall de possibilitats: cap de les quals serà un camí de roses.

Elevada factura

El continu desacord entre Grècia i els creditors anteriorment anomenat socis deixarà, en el millor dels casos, una profunda cicatriu política, econòmica i financera al baix ventre d'Europa. I exigirà molt més diners dels que haurien calgut en cas d'haver arribat a un acord.

Però més enllà de resoldre aquesta formidable crisi que s'apropa, Grècia situa Europa davant d'un desafiament de llarg abast: la sospita que l'euro “ja no serveix d'impuls enlloc” —segons Jean Pisani-Ferry, assessor de François Hollande—, amb aquesta inquietant fractura Nord-Sud i sobretot amb les eternes dificultats per solucionar els errors en els dispositius de seguretat del club, per retocar un edifici que està molt lluny d'estar acabat. Enmig de la feina de remodelació, el referèndum de Grècia (i més endavant el del Regne Unit) suposa una esmena a la totalitat de la “Unió cada vegada més estreta”, un dels leitmotiv que han caracteritzat el projecte.

Grècia permet constatar que la vella maledicció —“Europa es forjarà en les crisis”— continua vigent: “La Unió, que fa anys que exigeix reformes a tort i a dret, necessita ella mateixa una reforma profunda; potser Grècia en serà el catalitzador”, augura Van Middelaar.

Amb un PIB similar al de l'àrea metropolitana de Madrid, sorprèn que Grècia absorbeixi totes les energies en un moment tan delicat, en el qual sobren problemes al Nord (Rússia), Sud (immigració), Est (la irrupció d'Àsia) i Oest (Regne Unit).

“Europa ha de tapar aquest forat, però a la llarga hauria d'admetre que aquest no és un problema grec: és l'enèsima metamorfosi de la crisi de l'euro, que combina una crisi econòmica devastadora i una formidable crisi política amb un disseny institucional deficient, incapaç d'atendre interessos nacionals cada vegada més divergents”, diu el sociòleg José María Maravall, que atribueix errors per igual “a la insistència defensada per pèssims economistes en l'austeritat germànica, i a la incapacitat d'Atenes per fer reformes amb males excuses”. “La UE segurament tendirà cap a més integració, però potser sense Grècia, que s'està expulsant a si mateixa”, segons el politòleg Takis Pappas. “Un nucli dur de països podria concloure que és necessari avançar més, però per això és imprescindible compartir uns valors, i aquí la cosa es complica”, afegeix Richard Youngs, de Carnegie. El més dur és Marcel Fratzscher, president del DIW alemany: “Grècia pot servir com a advertiment als països sobre què passa quan un Govern rebutja fer reformes i cooperar amb els seus socis”.

Grècia vota avui en una situació calamitosa. La seva banca està en coma induït. La seva economia cau en barrina. La seva estabilitat política està en dubte. I el Govern fa una pregunta (de 72 paraules, ni més ni menys) sobre una oferta que ja no està sobre la taula i que pot suposar sortir de l'euro. En aquest cas, el contagi serà més limitat que el 2012, repeteix Brussel·les, perquè el continent està més ben equipat: el BCE és ja gairebé un prestador d'última instància (malgrat Alemanya), el mecanisme de rescat (Mede) està operatiu, la unió bancària ha progressat i els bancs s'han recapitalitzat en un quart de bilió d'euros. “Però a la llarga, l'euro es converteix en un estrany animal polític amb un comportament impredictible: si ja no és irrevocable, els mercats actuaran en conseqüència quan arribi la propera recessió”, diu l'economista Paul De Grauwe.

Convèncer Berlín

Tothom sap què necessita Europa, però ningú sap com convèncer Berlín i companyia que el club ha de compartir riscos, tenir un pressupost de l'euro per absorbir xocs, un fons de garantia de dipòsits i un Tresor o els eurobons que Merkel va assegurar que els alemanys no veuran mai mentre ella visqui. Amb casos com el de Grècia, creixen les suspicàcies. Enfront d'aquella cartografia de la futura UE, el vell drama existencial d'Europa: com cedir sobirania si no és a cop de crisi. Però és això o la temptació del maquillatge: salvar l'escull grec amb un arranjament fins al següent problema. O potser cal desmentir el vell adagi que diu que Europa és una bicicleta: no hi ha marxa enrere, i si es deté caurà.