Un correcamins anomenat Bob Dylan

Res de nou al front musical. Cauen les discogràfiques històriques, les grans empreses es barallen per l'hipotètic negoci del temps real, els patrocinadors copen els festivals però hi ha coses que no varien: com sempre, Bob Dylan és a la carretera. Aquest mes ofereix sis concerts a Espanya, com a part del seu Never Ending Tour.

La Gira Interminable no és cap broma. Cada any, Dylan ofereix vora cent concerts per tot el món; ho va fer fins i tot el 1997, quan va estar “a punt de reunir-se amb l'Elvis” després de patir una histoplasmosi. Amb 74 anys acabats de fer, continua sent un dels artistes més treballadors del món del rock. I cal assenyalar que, a diferència de tants altres veterans, no ho fa empès per necessitats econòmiques. Amb el seu impressionant catàleg de cançons i discos, Bob Dylan ingressa anualment milions de dòlars en royalties i drets d'autor, prou per garantir el benestar de l'artista, dels seus sis fills i de les següents generacions.

Així que no esmentin la cobdícia com a motivació. Entre parèntesis, això és perfectament compatible amb el fet que l'actual manager de Dylan, Jeff Rosen, hagi transformat la seva llegenda en una màquina de generar ingressos, mitjançant edicions de material d'arxiu i llicències d'ús. A diferència del que passa amb els Beatles, qualsevol pel·lícula o sèrie televisiva amb pressupost pot accedir a temes clàssics de Dylan. Passa el mateix amb la publicitat: fins i tot el mateix cantant està disponible per anunciar llenceria o vehicles de motor.

Respecte a la Gira, Bob ho va explicar al seu llibre Crónicas (Global Rhythm, 2005). Pensava a deixar el directe quan va tenir una revelació transcendental a Locarno (Suïssa). Actuava a l'aire lliure amb Tom Petty & the Heartbreakers i es va quedar sense veu: “estàs davant de trenta mil persones que et miren i no surt res. Pensant que no tenia res a perdre i sense prendre cap tipus de precaució, vaig tirar d'un altre tipus de mecanismes per arrencar els ressorts que no funcionaven. Ho vaig fer automàticament, a partir del no-res; vaig llançar el meu conjur per expulsar el dimoni. Va ser com si un pura sang hagués carregat contra la tanca. Tot va tornar al seu lloc i en forma multidimensional. Immediatament, vaig enlairar-me. Pot ser que la gent percebés cert canvi d'energia, però això va ser tot. Era com si m'hagués convertit en un altre músic.”

L'enregistrament d'aquell concert (5 d'octubre del 1987) no mostra cap canvi tan dramàtic. Però la veritat és que, a partir de llavors, Dylan va contractar una banda fixa que ha anat renovant i l'ha acompanyat fins ara. Músics adaptables que coneixen en profunditat l'obra de Dylan i que cada nit toquen unes vint peces, sense grans variacions. Es tracta, atenció, de cançons que sonen irrecognoscibles fins que arriba la tornada. Cosa que irrita molts dels seus seguidors, tot i que estem davant un gust adquirit que ha conquistat un públic que adora les peculiaritats del personatge, incloent-hi la seva veu decreixent.

Dylan fa tot el possible per passar desapercebut. Evita qualsevol tipus de compromís institucional: res de meet and greet amb les autoritats locals; tampoc tracta amb els representants de la seva discogràfica. La seva pròpia organització s'ocupa de llogar els hotels i buscar els restaurants que pugui requerir.

Entre els professionals de la música que han tractat Dylan i que aquest periodista ha pogut entrevistar durant els últims anys, domina la idea que l'autor de Like a rolling stone ha trobat la seva vocació en la vida del músic ambulant. Al seu país, el compromís amb el directe el porta a tocar fins i tot en fires del comtat, casinos, recintes universitaris mig buits. En canvi, fora dels Estats Units, les seves visites tenen consideració d'esdeveniments culturals i solen registrar bones entrades.

D'altra banda, Dylan fa tot el possible per passar desapercebut. Evita qualsevol tipus de compromís institucional: res de meet and greet amb les autoritats locals; tampoc tracta amb els representants de la seva discogràfica. La seva pròpia organització s'ocupa de llogar els hotels i buscar els restaurants que pugui requerir. El contacte amb els promotors que el contracten és mínim. Ni tan sols necessita camerino: arriba directament amb el seu assistent en un autobús particular (músics i tècnics viatgen a part) fins a la part de darrere de l'escenari i se'n va de la mateixa manera després dels bisos obligats. En el millor dels casos, saluda breument els músics que li fan de teloners.

La distància entre una ciutat i una altra està estudiada: prefereix no desplaçar-se més de 200 milles al dia. Per als viatges europeus, recorre a Beat the Street, empresa d'autobusos austríaca especialitzada a transportar gent del show business. Ocasionalment, surt de la seva bombolla: a Mèxic DF, va visitar un gimnàs de boxa. A Nova Jersey va ser parat per una policia que el va considerar un rodamón sospitós: aparentment, pretenia localitzar la casa on va créixer Bruce Springsteen (es tracta d'una obsessió personal: al Canadá, va visitar la primera llar de Neil Young). En algun moment dels seus bojos anys seixanta, Dylan va decidir convertir-se en un artista impenetrable i vel·leïtós. Ho ha aconseguit.