Com es pot derrotar l’Estat Islàmic

La coalició creada per lluitar contra l'Estat Islàmic (EI) té dificultats per sumar victòries: tan bon punt expulsen els combatents d'una zona de Síria i l'Iraq, es reagrupen i canvien el blanc dels seus atacs. L'EI està mostrant una extraordinària combinació de resistència i capacitat d'adaptació tàctica que li ha permès consolidar la seva posició en gran part d'aquests dos països, malgrat els nou mesos d'incursions aèries de la coalició.

Els missatges dels aliats s'apressen a destacar els elements positius: des del començament de l'operació Determinació Inherent, han mort al voltant de 10.000 militants de l'EI, les seves activitats de contraban s'han reduït a la meitat i el territori que controlen actualment és un 40% inferior al del seu moment d'apogeu, l'agost del 2014. Però els principals centres de l'EI segueixen intactes, encara que les operacions militars han reduït la dimensió del problema.

Per més que es parli del declivi del poder dels Estats Units (EUA), és important recordar que segueixen sent una superpotència militar hegemònica: si els EUA volguessin fer una demostració de força a l'Iraq i a Síria, podria expulsar ràpidament l'EI dels seus refugis.

Ara bé, per qualsevol exèrcit invasor, el més difícil vindria després, amb una probable onada d'atemptats i una guerra asimètrica que segurament duraria anys i tindria costos immensos.

Si els EUA volguessin fer una demostració de força a l'Iraq a Síria, podria expulsar ràpidament l’EI dels seus refugis

A més, suposar que l'EI constitueix el mateix tipus d'amenaça que un Estat regional és no entendre res de res del motiu pel qual s'ha tornat tan poderós. L'EI està sobrevivint i expandint-se perquè s'alimenta d'un còctel molt potent de sentiments antioccidentals molt arrelats, d'odi als musulmans xiïtes i feblesa dels Estats que l'envolten. Cap d'aquests factors es pot alterar amb una intervenció militar exterior.

Les operacions militars tenen un paper important en aquesta lluita, el de donar suport als actors que estan dedicant grans esforços a combatre l'EI sobre el terreny. Però, la manera de resoldre el problema a Síria ha de ser molt diferent de la de l'Iraq. Mentre que a l'Iraq la presència d'un govern legítim permet als Estats Units proveir de material les forces que lluiten contra l'EI, a Síria no existeix aquest mecanisme.

Per tant, els EUA han de buscar socis locals, però escassegen. D'entre aquests, hi ha les Unitats de Protecció Popular (YPG) dels kurds de Síria, que en avançar pel nord del país han fet que l'EI retrocedeixi a centenars de pobles des de fa sis mesos. Però comptar exclusivament amb els kurds és una estratègia complicada. Fora de les seves bases territorials, les YPG desperten poques simpaties, i els falta la voluntat necessària per endinsar-se a les zones de majoria àrab que alberguen els bastions de l'EI.

La resta és una combinació heterogènia de grups rebels. Durant els tres últims anys, cap d'ells ha estat capaç de posar-se d'acord amb cap agrupació política reconeguda internacionalment que pugui representar els seus interessos. Una estratègia militar que depèn de l'èxit de grups així està condemnada al fracàs, i el més probable és que, a mesura que Síria es fragmenti cada vegada més, els països del voltant busquin aliar-se amb faccions de la seva pròpia tendència dins del país.

Abunden els rumors sobre la creació de terres de ningú: una zona jordana de seguretat al sud, una zona turca al nord, una altra d'iraniana i de Hizbul·lah al voltant de Damasc i un enclavament drus d'influència israeliana al sud-oest. Si es fes realitat, l'EI quedaria envoltat per potències externes, la qual cosa permetria contenir-lo a Síria i, a poc a poc, escanyar-lo, però suposaria la fi de la Síria que coneixem.

L’EI està expandint-se amb un còctel molt poderós de sentiments antioccidentals molt arrelats i odi als musulmans xiïtes

L'Iraq necessita ajuda occidental per apuntalar les institucions de seguretat de l'Estat, febles i molt polititzades. L'exèrcit iraquià ha estat incapaç de donar la resposta adequada a l'amenaça de l'EI, i han estat més aviat les milícies xiïtes, sota el control iranià, les que s'han encarregat de fer-ho. El que queda de l'aparell de seguretat iraquià està cada vegada més dominat per l'Iran, i és inevitable que això faci pensar als sunnites de les àrees en mans de l'EI que tenen millors perspectives amb ells que amb Bagdad.

Al nord, els kurds han aconseguit alguna victòria, però, com que a Síria els interessa, sobretot, defensar la seva pàtria, més que lluitar per l'Iraq àrab, la clau és trobar algun grup iraquià que estigui disposat a lluitar, no per la seva identitat ètnica, sinó per tot el país.

Quins són, doncs, els paràmetres realistes perquè una estratègia militar contra l'EI obtingui resultats? En primer lloc, cal tenir paciència; el problema no pot resoldre's de la nit al dia, i hem d'acceptar que poden passar anys abans que la ideologia que projecten mostri algunes manques i perdi el seu atractiu. En segon lloc, cal ser conscients que els actors locals són fonamentals per derrotar l'EI de manera definitiva. En tercer lloc, cal comprendre que ara per ara, segurament, Occident pot fer poc més que oferir el seu poder aeri i proporcionar formació. Podem indignar-nos davant els atemptats comesos en nom de l'Estat Islàmic a Tunísia, Egipte, Kuwait i França, però això no ha d'impedir-nos reconèixer que, a llarg termini, l'est és un problema sense solució militar.

Michael Stephens és un investigador d'Estudis sobre Orient Pròxim a RUSI (Royal United Services Institute) i és director de RUSI Qatar. Podeu seguir-lo a Twitter @MStephensGulf.

Traducció de María Luisa Rodríguez Tapia.