Leo o Lio, sempre Messi

Fins fa ben poc se sospitava que Messi tenia una doble personalitat, o que hi havia dos futbolistes en un, el que gaudia al Barça i el que patia amb l'Argentina. Funcionaven com dues línies paral·leles, mai es trobaven per més que s'allarguessin, potser perquè els seus únics triomfs amb l'Albiceleste es remuntaven al Mundial sub-20, que ara farà deu anys, i a l'or de Pequín-2008, dos èxits que han tingut continuïtat a les diferents Copes del Món ni a les d'Amèrica.

La mirada sobre Messi va canviar des que se'l va veure patir com a blaugrana i ara comença a divertir-se amb l'Argentina. El barcelonisme l'idolatra avui més que mai perquè fa un any patia per si perdia el crac, i fins i tot podria haver-lo venut, quan es dubtava de la seva recuperació, abatut per les lesions del bíceps femoral, superat pels vòmits, assenyalat en cada partit pel poc que corria o assetjat per Hisenda. No semblava que tingués gaire futur com a futbolista ni com a ciutadà a Barcelona. Ja se sap què passa al Camp Nou quan t'assenyalen com si tinguessis la pesta. Que li ho preguntin a Maradona.

El barcelonisme l'idolatra avui més que mai perquè fa un any tenia por de perdre'l

Messi es va reinventar i el retrobament amb els seus seguidors va ser tan deliciós que s'ha convertit en l'amo i senyor del Barça. Els seguidors més veterans volen que el madridisme pateixi els efectes de Messi tant com el barcelonisme va haver de suportar a Di Stéfano. Als seus 28 anys, Leo és un tot un pare que sembla més persona i millor futbolista, ara és una persona més fina, més compromesa, solidaria, capaç de tatuar-se un mirall de la Sagrada Família al braç i alhora de parlar a l'estadi amb un deixi de Rosario cada cop més acusat, com si a la maduresa s'apropés a la infància i a Newell’s.

No només ha estat fidel a Argentina sinó que ha tornat a aconseguir un Barça tricampió. Ha passat de compartir els gols amb Eto’o, Villa o Ibrahimovic a compartir el camp amb Neymar i Luis Suárez. Mai s'havia vist que en un mateix equip poguessin conviure el millor jugador de Brasil i el d'Uruguai amb el millor d'Argentina i número 1 del món com és Messi. El 10 s'ha convertit en el soci per excel·lència, en el futbolista que millora els altres, el jugador que fa campions a jugadors sense títols com Neymar o Luis Suárez, o últimament a Di María o el Kun Agüero per no parlar de Pastore.

El número 10 s'ha convertit en el soci per excel·lència, fa que jugadors sense títols com Neymar o Luis Suárez, o últimament a Di María o el Kun Agüero siguin campions

No és casual que els periodistes com Daniel Arucci es preguntin pels socis de Messi a Argentina i es parli de Pastore com si fos Iniesta, que Di Maria recordés el paper de Neymar o que Agüero fos la reencarnació de Suárez mentre Mascherano fa de Busquets. La comparativa no tindria sentit si no hagués tingut una dificultat afegida com és la proposta del mateix Messi: “És terrible el que em costa fer un gol amb l'Albiceleste”. Així es planteja un nou repte, el de deixar de ser un pecho frio i aconseguir la popularitat de Tévez. Messi necessita ser campió i molt millor si pot ser amb el gol de la victòria contra Xile.

Messi necessita guanyar la Copa Amèrica per Argentina de la mateixa manera que Neymar i Suárez, Di Maria, Agüero i Pastore saben que els cal unir-se a Leo per triomfar perquè per si sols són figures derrotades, algunes pel propi Leo. Quins títols van aconseguir el City, el United o el PSG? Messi no només ha convertit els seus companys d'equip en bons jugadors, sinó que des que ha tornat a la banda, un extrem clàssic, com si mai hagués estat un fals 9, vam aprendre a veure els partits com un linier. Al 10 per excel·lència només li queda un últim repte aquest any: aixecar la Copa a Santiago de Xile.

Leo a Barcelona, Lio a Argentina, ja és una mateixa persona: Messi.