El triomf correcte de Carlos a ‘Masterchef’

Va passar el que estava previst, el que era televisivament correcte i, segurament, el més just. Carlos, el venedor ambulant de Toledo, va guanyar ahir Masterchef. El concursant més simpàtic i més fibrat de la tercera edició va vèncer amb les armes que havia mostrat des del primer dia del concurs: risc, creativitat i capacitat d'aprenentatge. A més, la seva història era massa bonica per no enaltir-la: qui pot resistir-se a un xaval maldestre de 24 anys, que ha crescut entre embotits, que acaba fent cruixents, esferificacions i lluços a baixa temperatura amb perretxikos i all negre?

En segon lloc va quedar Sally, l'auxiliar d'òptica paraguaiana resident a Ciudad Real, a qui no va servir de res el domini de la tècnica culinària, les seves sempre oportunes llàgrimes i la seva intel·ligent explotació de la figura de mare amb coratge. També tenia una història bonica, però el programa va preferir l'ascens social del jove cani al melodrama de la immigrant sud-americana.

L'altra novetat de la final va ser la moderació del to del jurat, que gairebé va estar simpàtic. Va pesar la polèmica que ha marcat l'última temporada del xou de La 1, criticat per la agressivitat innecessària amb què es va castigar Alberto, el pobre autor del Lleó menja gamba? És possible, però la veritat és que tampoc va haver-hi motius per a l’esbroncada: a hores d'ara del curs, Masterchef estava obligat a mostrar que els concursants havien après una mica de cuina, i les pífies van brillar per la seva absència.

D'altra banda, l'últim lliurament va tenir moltes de les constants de la tercera temporada. Les proves, ben triades, van tenir el ritme necessari per enganxar, i Pepe Rodríguez, Jordi Cruz i Samantha Vallejo-Nájera van fer el que es fa habitualment en el transcurs del programa: molestar. Es va saber aprofitar l’element principal d’aquestes jugades: fer que els aspirants a cuiners ho passin malament perquè l'espectador s’ho passi bé. I es va explotar amb eficàcia el contrast entre els perfils arquetípics dels contrincants: la cursi i eixerida Andrea i l'andalús graciós Antonio van complementar en equilibri premeditat Sally i Carlos.

Alhora, Masterchefva continuar caient en els seus pitjors vicis. Els diàlegs antics provinents d'un guió empolsinat van llastrar la poca frescor que els queda ja als membres del jurat. L'abús del recurs lacrimogen, potser la característica més irritant de la tercera temporada, va tornar a sobrar en un concurs que hauria de respectar més la seva dignitat. Tampoc va cessar el bombardeig de publicitat encoberta. Es pot deixar passar que un programa de la televisió pública promocioni un dels seus espais gastronòmics futurs –el concurs Cocineros al volante, que s’aprofitarà de l’abusiva moda dels food trucks–, però l'anunci camuflat –i força tronat– del superhotel d’Abel Matutes ho va dir tot sobre el principi que ha regit l'últim Masterchef: tot a favor de la pasta.

Encara més alarmant va resultar la insistència a convidar com a comensals a les proves la flor i la nata de l’elit, del pijisme o, podem anomenar-ho així, de la casta. En la final van aparèixer com acabats de sortir d'un taller humà de xapa i pintura Kike Sarasola, Lorenzo Quinn, Marta Robles i “algunes de les personalitats més importants que han arribat a Eivissa”, com bé va dir la sempre natural Samantha. La visió d'una metàfora tan forta del que es considera èxit en aquest país va ser encegadora.

Ara bé, cal reconèixer un mèrit a la final de Masterchef: mostrar el millor i el pitjor de la nostra alta cuina. El millor, l'existència d'herois com Ferran Adrià, Joan i Jordi Roca i Andoni Aduriz. El pitjor, la presumptuositat en què és capaç de caure aquesta cuina, representada ahir pel restaurant Sublimotion d’Eivissaa. El seu espectacle gastronòmic de llum i so, a 1.700 euros el cobert, va donar lloc al moment còmic no intencionat més hilarant de tot el programa, i va servir per sorprendre's de fins on pot arribar l'avantguarda gastronòmica espanyola quan es posa a treure la pasta als nous rics més carrinclons.