Vinçon posa fi al seu calendari

Vinçon no tornarà a passar pàgina a l'icònic calendari que va encarregar el 1975. A l'emblemàtica botiga del passeig de Gràcia de Barcelona li han sobrat sis fulls de l'almanac del 2015, que per a molts fidels es quedarà fixat en el mes de juny. És el que ha durat el comerç que va engegar Hugo Vinçon el 1941 com una botiga de parament de la cuina i que a partir dels anys setanta va viure una revolució d'acord amb l'ambient cosmopolita que començava a respirar la capital catalana: es va omplir de productes de disseny arribats de tot el món. Avui és el seu últim dia i molta gent passa pels seus passadissos per acomiadar-se d'un dels pocs establiments que havien resistit com a símbol distintiu del bulevard barceloní, a contracorrent dels grans grups de moda del món que han anat colonitzant un a un els locals comercials que no ocupaven restaurants.

“Potser fa vint anys que la conec i és una botiga a la qual m'agradava venir, de vegades només per passejar-hi. La veritat és que em sap greu, perquè era un signe distintiu d'una època i trencava amb aquest caire tan impersonal que ha pres el passeig de Gràcia”, explica Maria Surribas a la sortida de la botiga, sota aquelles lletres tan característiques de neó vermell que, com el calendari, va dissenyar América Sánchez. En una mà portava un parell de bosses de paper dissenyades per Vinçon en diferents temporades. Els empleats les reparteixen des de fa dies sense parar. Surten totes planxades, sense estendre, buides. Són part de la història del comerç i ara una metàfora dels seus últims vuit anys: mentrestant, l'afluència de públic seguia resistint (ajudada pel turisme) però pocs compraven. Prestigiós però poc rendible. La crisi i la competència d'Internet van acabar sent un obstacle insuperable.

Fa just un mes que els propietaris de Vinçon van anunciar el tancament. Després de vuit anys de caigudes contínues de les vendes (i de pèrdues) i després d'haver intentat mantenir el negoci amb una estructura més petita o en un altre lloc, la decisió va ser contundent. Tanquem, es van dir. “És com si es mor algú però ho has d'allargar molts mesos”, afirma Sergi Amat, un dels tres membres de l'última generació Amat que ha estat al capdavant de la institució. “Aquests últims mesos han estat molt durs”, assumeix amb cara de circumstàncies i amb l'única necessitat de prendre's uns mesos de descans i de dol per decidir quin serà el seu futur. Potser una reinvenció del Vinçon que va ser.

Vinçon va ser als anys setanta i els vuitanta un referent per a bona part dels creadors que passaven per Barcelona. El cineasta Bigas Luna, l'interiorista Pepe Cortés o el dissenyador Mariscal van ser només alguns dels que van gaudir de la seva oferta i el seu esperit i només uns pocs dels que han traslladat aquests dies el condol als membres de la família Amat. Per a tots ells, Fernando Amat va ser un referent. Ell va ser l'encarregat de canviar el rol de la botiga, d'ampliar-la fins als 3.000 metres quadrats que té actualment (un caramel per a grans cadenes de moda), de crear comerços especialitzats en cuines i en dormitoris o d'obrir la botiga a Madrid. Tot això fa anys que va desaparèixer.

Com ho farà la botiga del passeig de Gràcia. Les seves lleixes només les ocupen ara les esmentades bosses de paper, però qui hagi passejat per allà podrà recordar on eren els gots, les llibretes, els llums, fins i tot els objectes per a nens. A les vitrines tancades només resisteixen ara referències de l'arxiu. Una part, la més emblemàtica, seguirà en mans de la família. La resta anirà a parar al Museu del Disseny –“val més que estigui allà, ordenat”, diu Sergi Amat–, que s'hi ha interessat. És l'única mostra d'interès de l'Ajuntament de Barcelona en el que suposa l'enèsim tancament d'un local emblemàtic de la ciutat.

“Ens quedem sense referents”, diu Maria Alàs, que descansa en un banc davant la principal porta d'accés. Amb ella descansen també bosses buides. “Venia a veure si quedava alguna cosa per comprar”, assenyala, recordant que ja ho feia per a regals especials, per Nadal o casaments. “Potser el que toca és que tanquin”. Al seu costat, una altra dona fa una foto a la façana amb el mòbil. El temps s'ha acabat.