El peruà Zambrano, ídol de Xile

Xile ja té la seva final somiada a la Copa Amèrica. Ningú para atenció al seu futbol sinó que el país està obsessionat a guanyar un títol. El fi justifica els mitjans, i més quan al mig hi havia el Perú. L'última versió del clàssic del Pacífic disputada a Santiago no va ser gran cosa i la rivalitat va ser més aviat discreta, encara que va haver-hi el contenciós de costum per l'expulsió de Zambrano. Una ximpleria del central va escriure la bona declaració d'intencions del Perú. L'equip de Gareca es va batre amb grandesa, personificada en Guerrero, mentre que el de Sampaoli va aprofitar les circumstàncies a favor per resoldre l’enfrontament amb dos gols de Vargas. La condició de local pot ser decisiva perquè a Xile li canviï d'una vegada la cara d'equip perdedor després d'ajuntar un bon planter amb Sampaoli.

El Perú va començar amb un davanter menys i un defensa de més, Carlos Zambrano, que no va durar ni 20 minuts al camp, sobrepassat per la litúrgia del partit, disposat a deixar marca en el Nacional de Santiago. Només començar va defensar la pilota en els dos marges del camp com si fos l'última de l’enfrontament, la jugada decisiva, primer davant Vidal i després contra Alexis, disposat a mantenir-los a ratlla i a deixar-se la pell per Perú. Va veure una targeta groga i al cap d’un quart d'hora es va despenjar fora de l'àrea per posar els tacs a l'esquena d’Aránguiz. Ja cansat d'advertir-lo, l'àrbitre va enviar Zambrano a la banqueta i va desmuntar el pla de Gareca, que havia decidit enfrontar-se a Xile amb un davanter, circumstància que no havia impedit a Farfán rematar al pal de Bravo (m.10).

No hi ha partit sense una acció assenyalada i punible, digna de ser sotmesa l'endemà a l’opinió de l’afició i del comitè de competició, en un torneig que de vegades sembla una crònica de successos. L'inventari de targetes amenaça a ser més important que el catàleg de gols. El malvat de l'última nit respon al nom de Zambrano, un futbolista irresponsable en el marcatge i en la puntada mereixedora de càstig a Amèrica i a Europa. La inferioritat numèrica va desajustar el bon posicionament exhibit fins llavors pel Perú. La selecció de Gareca té bon peu, ocupa racionalment el camp i els seus futbolistes es despleguen sobre les línies de fons com si fossin funàmbuls, artistes que juguen sobre les ratlles del camp de forma artística i endreçada, sempre a la recerca de la rematada terminal de Guerrero.

La trobada es va posar a les mans de Xile pel mal cap de Zambrano. La selecció de Sampaoli és generosa, esforçada i productiva, respectuosa amb la pilota, independentment de qui sigui el contrari. La majoria de les seves jugades s'allarguen, duren minuts, però no sempre es visualitza una bona definició. Li va costar trobar la porteria del Perú. Va jugar allunyada de l'àrea rival mentre van competir onze contra onze i només va marcar les diferències quan va disposar d'un jugador més, després que Gareca reorganitzés l’equip amb Carrillo i la reubicació de Ballón. A Xile li costava aprofundir i el gol va arribar després d'una jugada rocambolesca: Alexis va centrar des de l'esquerra, Aránguiz va deixar passar la pilota, que va anar a parar al pal i Vargas la va controlar per empènyer-la després a la xarxa del Perú.

Va ser un gol amb fòrceps, com el futbol de Xile. La pilota va entrar plorant, a poc a poc, i Vargas estava a més en fora de joc. El mèrit de la jugada va ser d’Aránguiz, que es va moure molt bé en l'espai per descomptar el porter i habilitar el davanter sense tocar la bola, i crear l'espai per al gol. El Perú, no obstant això, es va negar a capitular i va proposar després del descans un partit obert, l'estadi sencer pendent de Paolo Guerrero, convertit en futbolista total, punt de suport per al gol en pròpia porteria de Medel, després d'una centrada d’Advíncula, i decisiu involuntàriament després en la contra finalitzada pel cacau monumental de Vargas. A Guerrero li van robar la pilota a la meitat del camp i el contraatac xilè va acabar amb un xut des de fora de l'àrea de Vargas, davant el qual no va tenir resposta Gallese.

El golàs del davanter xilè va tenir un pes decisiu sobre el partit. Ni els jugadors ni els espectadors van sortir de la sorpresa pel xut de Vargas. Alexis no tenia el dia i les passades filtrades de Valdivia no van servir de res. No semblava haver-hi cap davanter més que Vargas per Xile i Guerrero pel Perú. Als nois de Sampaoli els costa descansar amb la pilota, no tenen pausa sinó que juguen sempre amb un ritme taquicàrdic, perillós quan se succeeixen les pèrdues i apareix la fatiga. A trompades, els xilens van acabar per tancar la seva porteria mentre que els peruans reclamaven un penal com a premi a l'esforç de Guerrero. El pitjor enemic del Perú va ser ahir el seu central Zambrano per sort de Xile.