El Madrid regna al Palau

El Reial Madrid és el campió de Lliga, de Copa, de l'Eurolliga, de la Supercopa, del que se li posi per davant. L'equip forjat per Pablo Laso, versió 2014-2015, sembla que no tindria límits, a no ser perquè la temporada s'acaba. Va passar per sobre del Barça a la final, es va endur el títol del Palau Blaugrana, després del partit més igualat de la sèrie, amb un 85-90, que no obstant això, no fa sinó honrar la seva esplendorosa temporada i que quadra, en definitiva, un concloent 3-0.

El Madrid va tornar a dominar el joc, però aquesta vegada la remuntada del FC Barcelona al final del tercer quart (57-62), va servir per posar en relleu la duresa que, al grup de Laso, li va faltar en temporades precedents. La brillantor del seu joc estava més que vista i comprovada des de feia tres o quatre anys. Li faltava aquell punt de duresa i superació en situacions extremes del què es van aprofitar l'Olympiacos i el Maccabi en dues finals de l'Eurolliga o el mateix Barça fa un any, a la Lliga. Aquesta vegada el Madrid els va trepitjar a casa en els dos primers partits i es va sobreposar en el tercer, al Palau. El santuari blaugrana no va tenir més remei que rendir-se a l'evidència. El Madrid va ser superior en el partit, en tota la final, tota la temporada.

Carroll va donar l'estocada quan només faltaven 14 segons, en una acció que va definir la temprança, la confiança i la sincronia del seu equip. El Madrid atacava, amb 83-86 al marcador. Els seus jugadors no es van immutar malgrat que se'ls esgotava el temps de possessió. Es van anar passant la pilota, fins que la van portar a la banda des de la qual el tirador nord-americà la va clavar. Va culminar així la temporada més espectacular que se li recorda al Madrid. Havia fet el ple, diuen els llibres i els més vells, el 1965 i 1974.

El curs ha estat devastador, sense fissures, el d'un equip en el qual tan MVP pot ser Felipe Reyes, indestructible, com Rudy Fernández, sempre present, com Sergio Rodríguez o Llull, dos paios als quals la NBA perseguirà perquè és de calaix. Però en el qual l'aportació d'homes com Maciulis, Nocioni, Ayón, Carroll i companyia ha estat igualment determinant.

I això delata a la perfecció el bloc que ha modelat Pablo Laso, un tècnic que ha perseverat en les seves idees, també en els moments més crítics, com el de fa un any, quan va haver de marxar, expulsat i derrotat del Palau, en cadira de rodes, convalescent d'una operació del tendó d'Aquiles, amb la Lliga perduda. El Barça es va agafar a Tomic, esplèndid, però insuficient en un equip que va trobar a faltar Navarro, lesionat. Però molt més que Navarro, el FC Barcelona no va tenir el que pot presumir el Madrid, una línia d'actuació, un joc més compacte, una confiança més gran en tots i cadascun dels seus components.

El Madrid va irradiar un desplegament ofensiu amb moltes arestes: penetracions, un contra un, triples, algun robatori, alguna pilota per Ayón... El joc monòton del FC Barcelona no resistia l'aiguat multicolor del seu rival. Després d'un primer quart saldat amb empat a 17, el Madrid va començar a espellar el partit amb la mateixa soltesa que havia exhibit en els dos primers de la sèrie.

Els nervis feien estralls al FC Barcelona. La segona unitat del Madrid va causar les primeres desfetes en la defensa del Barça, un triple de Carroll, un altre de Sergio Rodríguez. La sensació d'impotència s'instal·lava a la graderia del Palau Blaugrana en la mateixa mesura que torturava els canells dels jugadors de Pascual. Satoransky va fallar dos tirs lliures i poc després va fer un cop de colze a la cara d'Ayón que els àrbitres van castigar amb una falta antiesportiva.

El FC Barcelona anava perdent idees en atac, mossegador en defensa i l'ànim i temprança imprescindibles per no veure's desbordat. Va ser exactament el que va passar. El Madrid havia marcat una fita amb la seva pallissa al primer quart del partit del diumenge passat (31-10). Al Palau va imitar la surra amb un 17-31 en el segon quart.

El Madrid guanyava totes les petites batalles del partit. Si no hi havia Felipe Reyes, apareixia Maciulis; si Llull es desgastava en defensa barallant-se amb Tomic si era necessari, Sergio Rodríguez compareixia per esperonar l'atac; si el Barça es tancava a dins, Rivers i Nocioni s'afegien al festival de triples de Carroll i Maciulis.

El Madrid va començar a percutir en el segon quart, amb avantatges de 14 punts. El FC Barcelona va tornar a quedar-se en bones accions individuals, la major part de les vegades de Tomic. A la tornada del descans, Doellman va animar l'equip amb un triple. Però Llull va respondre immediatament.

No obstant això, alguna cosa va començar a canviar. El Barça va augmentar la pressió defensiva, va obrir línies de passada gràcies al maneig i la visió d'Oleson. Tomic va ficar la banya, Doellman va encertar i, de sobte, van emergir els exteriors del Barça. Abrines va sumar en aquell tercer quart tres triples i 11 punts; Satoransky sis punts.

Amb 51-57, la batalla es va tibar. Van aflorar els nervis, la tensió, les afliccions amb l'arbitratge. Tomic va ser castigat amb una tècnica i, tot seguit, el FC Barcelona, amb una altra. Llull ho va amanir amb un triple que va tornar a marcar distàncies (51-62). Les posteriors topades van afavorir el Barça que va completar la remuntada. Va passar de perdre per 14 a dominar per cinc després de dos triples d'Abrines: 67-62. Va ser només un passatge. Sergio Rodríguez va demostrar la seva capacitat per treure rèdit des de qualsevol lloc, en qualsevol situació, en una centèsima, amb un triple quan sonava la botzina final del tercer quart. I va obrir l'últim acte amb un altre triple que va retornar l'avantatge al Madrid (67-68). A partir d'aquí, l'equip de Laso va volar.