El Madrid arrasa el Barça amb una exhibició de Llull

La nit del 17 de maig, amb l'autobús dels campions d'Europa aparcat a la sortida de vestidors del Madrid abans de marxar cap a la festa de la novena, un crit va interrompre el "campions, campions!" que ressonava al perímetre del Palau d'Esports. "Llull, no te'n vagis!", cridava l'afició blanca cap a un dels seus ídols principals. Entre el tribut i la súplica, els seguidors expressaven la por que el menorquí marxi cap a l'NBA després de completar el seu currículum com a madridista vuit anys després de la seva arribada. No els falten motius per considerar-lo el pilar d'un equip de llegenda que busca un ple de títols que no aconsegueix el club des de 1941. Triat en segona ronda del draft de 2009 en el lloc 34 pels Houston Rockets i reiteradament temptat per fer les Amèriques, el base, de 27 anys, va demostrar en el segon partit de la final pel títol de Lliga que és el principal guardià de les essències del grup de Laso i que li sobra talent i passió pel bàsquet. Així va capitanejar una sacsejada de proporcions enciclopèdiques per posar el 2-0 en la sèrie. "Nosaltres et volem, Sergio queda't!", van repetir diumenge després dels 24 punts i 31 de valoració amb els quals va fondre el Barça.

Amb una agressivitat de campionat, una defensa voraç, un set de set en triples, nou rebots colossals i cinc recuperacions ardoroses, el Madrid va sacsejar el Barça i Llull va coronar la seva llegenda en 10 minuts que poden valer una Lliga. El primer quart va acabar amb un demolidor 31-10 en el marcador i un contundent 44-2 en l'apartat de valoració. Els blaugrana arrasats pel remolí només van ser capaços d'anotar tres cistelles. A l'expedient de Llull: 15 punts (5 de 5 en triples) i l'intangible de ser el cos, l'ànima, el cor i les cames d'un equip que vol rematar una feina de porta gran.

Des de la presentació, amb l'himne en gramola de les mocitas madrileñas, amb tots els jugadors que han participat en la temporada implicats en la pinya, amb Mirotic i Ibaka donant suport als seus excompanys a la graderia a la foto de la morbositat nacional i amb 12.924 devots del Lasisme omplint el pavelló de gom a gom, el Madrid es va llançar a imposar la seva ambició i el Barça, aclaparat, va ser incapaç de competir en desig. Els blancs no van deixar temps perquè hi juguessin les pissarres, van devorar la pilota i la pista i van noquejar un rival atabalat i incapaç de contenir la fúria del rival.

Una de les claus van ser les dues faltes matineres de Tomic que van acabar curtcircuitant per a la resta de la tarda el jugador blaugrana amb més pes en els últims clàssics. La seva mitjana de 16 punts, 7,3 rebots i 23,6 de valoració en els sis partits d'aquesta temporada anteriors a la final i en el primer de la sèrie per al títol es va quedar en dos punts, quatre rebots i -1 en el seu full de serveis. Si que va aparèixer, amb galons, el madridista més prolífic contra el Barça: Rudy Fernández. Però l'1-0 no el va posar un home sinó un bloc sòlid. Cinc jugadors del Madrid van depassar els 12 de valoració contra l'arravatament solitari d'un excels Hezonja. Malgrat l'exhibició del croat en l'obertura, en la segona trobada va ser Abrines (3 m 16 s i 0 punts divendres) el que es va presentar com a cap de cartell de la rotació exterior del Barça, retocada per la baixa de Navarro amb la presència en la convocatòria del francès Edwin Jackson (que va reaparèixer després d'un periple guadianesc que va inaugurar debutant al desembre al Palau davant el Madrid dos dies després d'aterrar). Cap dels tres va tenir presència en el segon assalt en el qual va tornar a triomfar el batalló madridista. En aquesta ocasió no hi va haver més clau que la superioritat incontestable del campió d'Europa.

No va servir de res la metòdica aportació de Doellman, l'encarregat en aquesta ocasió d'acaparar la missió anotadora en el conjunt blaugrana amb 10 punts en el segon quart i 10 més en el tercer. El que es va jugar a partir del minut 10 ja no va ser un partit de bàsquet, va ser una festa de reivindicació del Madrid que durant els anys anteriors a l'arribada de Laso va rebre moltes pallisses similars per part del seu enemic indeleble i va tenir el gust d'allisar-se el mallot per a la foto abans de l'entrada a meta. Pascual va reconèixer haver viscut el pitjor moment de la seva carrera com a entrenador després del 85-59 amb què va concloure el tercer partit de la final de 2012. Aquella va ser la segona diferència més gran en la història de les finals de Lliga, 26 punts i va caure finalment del cantó blaugrana. En aquesta ocasió, els punts de Rudy i Ayón i l'expertesa de Nocioni van sostenir la renda del primer quart i el xoc es va moure sempre a la frontera dels 20 de diferència fins al rodó 100-80 final i el ressò de la victòria els atorga tres bales per sentenciar.

El següent repte del Madrid serà conquerir la seva primera Lliga a domicili des de fa 10 anys, quan va derrotar el Baskonia en un final inversemblant culminat amb el triple d'Herreros. Si encerta amb el primer match ball (dimecres 19.00, La1/TV3, al Palau) igualaria a més el 3-0 del Madrid de Sabonis, quan el tsar lituà va assaltar el Sant Jordi.