El ‘procés’ sense Unió

Catalunya comença a notar els primers efectes d'un terratrèmol polític sense precedents. La formació que fins fa pocs anys ha estat el pal de paller de la política catalana està en procés de divorci entre els dos membres de la federació. Aquesta ruptura no només intensifica encara més l'excepcional fragmentació del sistema de partits català, sinó que una Unió sense Convergència pot ser un element enormement desestabilitzador de l'actual procés sobiranista.

És cert que el pes que té Unió sobre el volum total de l'electorat de CiU és relativament modest. Durant els anys de viatge en comú, la federació ha assignat una quota de representació del 25% a la formació de Duran Lleida, ja que aquest era el pes relatiu que va obtenir Unió en les eleccions del 1977, quan les dues formacions s'hi van presentar per separat.

No obstant això, sabem per les enquestes que aquest percentatge està molt per sobre del que actualment aporta Unió a CiU. L'últim sondeig publicat que intenta quantificar el pes electoral d'Unió en la federació és el que va realitzar l'empresa demoscòpica GESOP a finals del 2013. Segons aquest sondeig, només un 8% dels que es definien com a votants de CiU es declaraven més propensos a votar Unió que Convergència en cas que hi hagués una ruptura.

La formació de Duran Lleida es quedaria amb una part molt petita del pastís de CiU després de consumar-se l'escissió. Significa això que una Unió sense Convergència estarà condemnada al fracàs? En realitat, no. La formació de Duran Lleida podria aconseguir recuperar molts dels exvotants de CiU que han anat abandonant la formació al llarg d'aquests anys a causa de la seva posició en el procés sobiranista. Pot ser que Unió es quedés amb un percentatge molt modest de l'actual electorat de CiU, però podria sumar votants procedents de la resta de formacions, fins i tot de les files de Ciutadans, ja que segons les enquestes molts dels seus votants veurien una candidatura d'Unió com una alternativa atractiva.

En cas que es produeixi una victòria de les forces sobiranistes, seria qualsevol cosa menys àmplia

En definitiva, en termes numèrics Convergència no ha de témer, a priori, excessivament per la dissolució de la federació, ja que es quedarà la majoria de l'electorat de CiU. No obstant això, el divorci entre UDC i CDC podria tenir conseqüències molt adverses per a l'independentisme. Les enquestes i els recents processos electorals indiquen que la suma de CiU, ERC i la CUP està prop d'aconseguir el 50% dels vots. En cas que es produeixi una victòria de les forces sobiranistes, seria qualsevol cosa menys àmplia. És per aquest motiu que la pèrdua de vots que suposaria la marxa d'Unió podria ser petita però suficient per impedir que l'independentisme aconseguís la majoria absoluta en unes eleccions autonòmiques de caràcter plebiscitari.

Però la dissolució de CiU comporta un segon perill, potser menys probable però definitivament més important per a les forces independentistes. Una candidatura independent d'Unió podria alterar les coordenades del debat entorn de la independència. Durant els últims anys, les forces sobiranistes han aconseguit convèncer una part important de l'opinió pública que només existeixen dos escenaris viables: l'status quo o la independència. Aquest plantejament afavoreix l'independentisme, ja que molts federalistes prefereixen la ruptura amb Espanya si l'única alternativa és mantenir intacte l'actual Estat de les autonomies.

Després de consumar-se la separació de CiU, pot aparèixer per primera vegada una opció política d'implantació estrictament catalana amb un plantejament de superació de l'status quo, però sense arribar a la ruptura unilateral. El pedigrí catalanista d'Unió podria ajudar que aquesta tercera via fos prou creïble per esquerdar l'actual plantejament dicotòmic que redueix les alternatives entre la independència i l'status quo.

El divorci entre Unió i Convergència té conseqüències certament imprevisibles i de difícil pronòstic. Però una lectura de les enquestes suggereix que molts dels escenaris més probables són altament adversos per a l'independentisme. I és que, agradi o no, les forces sobiranistes necessiten més Unió del que molts han volgut reconèixer. Irònicament, pot ser que els que han acusat reiteradament Duran Lleida de ser un llast per al procés sobiranista siguin els qui, al final, més acabin trobant-lo a faltar.

Lluís Orriols és professor de Ciencia Política en la Universitat Carlos III de Madrid