El president i l’alcaldessa

Que neguitosa que devia ser per al president Mas la sessió d’investidura de l’alcaldessa Colau, primera dona alcalde des del protodemocràtic Consell de Cent que honora la ciutat, institució de govern municipal entre els segles XIII i XVIII predecessora de l’Ajuntament de Barcelona. Una activista social al capdavant, amb els vots sobiranistes d’ERC i un de la CUP, mentre al Saló de Cent i a la plaça de Sant Jaume, plena a vessar de persones que segurament fins ara no haurien dit mai que hi serien, se sentia a crits “Sí se puede”. En castellà, adaptació del “Yes, we can” obamià, que no té fins ara versió en llengua catalana.

El neguit del president es va fer palès al Palau de la Generalitat, quan l’alcaldessa hi va arribar després de fer-lo esperar, diguem-ne, a causa de la lentitud de travessar la plaça enmig de la riuada de gent. El protocol reunia finalment Mas i Colau. El cos sencer del president transmetia rigidesa, una incomoditat decidida a manifestar-se sense embuts. Les seves paraules de benvinguda, en correspondència, així van fer-ho.

El president tenia necessitat de dir que coneixia l’alcaldessa perquè s’hi havia reunit abans, no pas abans de la investidura, sinó quan Ada Colau era la portaveu de la PAH. Sabíem que no li havia trucat ni felicitat el triomf electoral del 24-M. Ara el president deia, a més, que tan sols s’havien vist un cop, el 10 d’octubre del 2013, segons les hemeroteques, en la reunió a la Generalitat amb el banc dolent, la Sareb, i la PAH. Fa un any i vuit mesos.

No va ser l’únic que el president va tenir necessitat de fer obvi. També va donar a entendre, indirectament i clara, que no havia seguit la sessió d’investidura. “Suposo que n’haureu parlat”, va dir, “de la precarietat”, referint-se a la desestructura social que malmet la vida col·lectiva i que ara ha esdevingut trending topic si vols guanyar eleccions. El president Mas, que pot ser un orador competent, no amagava així que és humà, molt humà: se li escapava per tots els porus una mena de ressentiment que no se’l pot acabar. De debò que el comprenc, president. Té al davant una seriosa alternativa, per utilitzar la paraula, alternativa, que l’alcalde Trias, que deixava de ser-ho, va dir en el seu discurs que prefereix a la paraula oposició.

Una alternativa diversa. Ada Colau també és una oradora competent. Els agrada parlar en públic, a aquest parell. El president pot fer rodes de premsa de dues hores o tres i ja veurem les de l’alcaldessa, que també té corda per estona quan s’hi posa. En el discurs inaugural del seu mandat, Colau ens va relatar com qui diu el programa sencer de Barcelona en Comú, sense contemplacions de durada. Fins va informar sobre què li diria tot seguit al president. Un discurs llarg, estructurat, de conclusió ben teixida que, amb veu fonda i suau en aquest punt, feia tornar al Saló de Cent líriques i èpiques renovades: “He vist coses increïbles. He vist gent petita, aparentment insignificant, minúscula, aixecar-se del no-res, sense diners, sense poder, però amb l’ajuda dels altres fer-se enorme i vèncer Goliat.” L’alcaldessa pot ser de veu tranquil·la i ferma, com també pot ser-ho el president.

Així mateix pot ser alternativa la Colau per un concepte que el president Mas no gasta de moment, el d’autoritat social. L’alcaldessa el va enunciar per descriure la primera fila de convidats, on seien representants de plataformes dels diferents àmbits socials, inclosos els vaguistes de Movistar (una de les estrelles de la sessió: van sortir en la sòlida intervenció de la regidora Lecha, en un dels dos vots nuls de la CUP i en el discurs de l’alcaldessa). Diria que des que Josep Pla ho va fer servir en un article de 1924, no se n’ha parlat més, de l’autoritat social. Pla reflexionava i proposava aleshores que una comunitat només pot funcionar bé si hi estan ben representades i ben equilibrades les tres autoritats: autoritat administrativa, autoritat política, autoritat social.

Per la Colau, així ho va fer explícit per començar, la noció d’autoritat és contemporània, la formulada pel feminisme: l’autoritat no pot sinó ser reconeguda, si en tens és perquè te la concedeixen els altres. També per Pla, feminista nul, pobre home. Ja té gràcia que, sense saber-ho i des d’un altre angle, sigui Ada Colau qui repesqui Pla.

Sí, la cosa té força gràcia. Animi’s, president, li farà falta.

Mercè Ibarz, escriptora i professora de la UPF