Ruptures per la independència

L'expresident del Govern espanyol José María Aznar, tan menyspreat per la Catalunya oficial, va pronunciar fa més d'un any una frase que, més o menys, deia així: “Si continua el procés cap a la independència, abans es trencarà Catalunya que Espanya”. Si Aznar es referia a una ruptura del sistema de partits català i a la fragmentació interna d'aquests mateixos partits, tenia tota la raó, la seva frase ha resultat profètica.

El sistema pujolista de partits estava configurat entorn de dos grups hegemònics: CiU en l'àmbit de la Generalitat i el PSC a les Corts Generals i als grans municipis. Al seu voltant pul·lulaven altres partits molt més petits: d'una banda el PP i ERC, en els quals alternativament es recolzava CIU; i de l'altra ICV, fidel suport del PSC. El 2006 va irrompre C's i el 2012, la CUP, auguris que alguna cosa començava a canviar.

ERC ha estat fonamental en l'origen de tots aquests canvis: a partir de les eleccions del 1999 va començar la seva tasca de sapa a CiU i al PSC. Va radicalitzar els convergents en portar-los cap a posicions més extremes en la redacció del nou Estatut. Tot això amb la complaença d'uns ingenus socialistes maragallians, beneïts pel somrient Zapatero, l'únic objectiu dels quals era aconseguir la presidència de la Generalitat sense adonar-se que dinamitaven el seu propi partit en donar suport a un Estatut clarament inconstitucional, una bomba d'efecte retardat fins a la inevitable sentència del TC, que òbviament va ser utilitzada com una agressió a Catalunya.

Des de l'any 2000 fins al 2014, d'una manera o d'una altra, ERC ha portat la batuta de la política catalana amb mestratge: de la petició de més autonomia s'ha passat a la d'independència, amb les breus etapes del concert econòmic i del dret a decidir. Potser Artur Mas hauria pogut frenar aquesta deriva en algun moment, no n'estic segur perquè la direcció del seu partit l'empenyia. En tot cas, en lloc de dimitir, que hauria estat el més digne si no hi estava d'acord, va decidir posar-se al capdavant de tot el merder i encara hi és: amb un Jordi Pujol ja als marges de la història vol arribar a ser l'heroi de la independència, encara que sigui fallida.

En les eleccions europees del 2014 aflora un nou partit a Espanya que aglutina els indignats que van omplir les places espanyoles la primavera del 2011

Però en les eleccions europees del 2014 aflora un nou partit a Espanya que aglutina els indignats que van omplir les places espanyoles la primavera del 2011. Partit amb poca implantació a Catalunya però que en les últimes eleccions municipals comença a trobar el seu lloc i, encara que de forma confusa, prioritza els temes socials sobre els nacionals. Dissabte passat, en la presa de possessió d'Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona, el lema es corejava en castellà: “¡Sí, se puede!”. Català com a llengua de poder, castellà com a llengua d'ús social: el fracàs, encara no reconegut, d'una política lingüística monolingüe dirigida per fonamentalistes que avorreixen el bilingüisme, és a dir, que no assumeixen la realitat.

Entrem, doncs, en una nova fase: canvi en el sistema de partits, fractura interna dels antics. Primer, fins al 2014, el nacionalisme d'ERC redueix l'espai del catalanisme moderat i desvia l'eix nacionalista cap a l'independentisme d'esquerres. Després, actualment, l'independentisme d'esquerres comença a fer un gir cap als temes socials i posterga els nacionals. És el moment actual. Ja ho veurem.

Al seu torn, tots els partits s'han anat dividint. L'últim, òbviament, és CiU: d'una banda Convergència i, de l'altra, Unió. Però al seu torn, Unió està clarament dividida, com es va demostrar diumenge, i, probablement, Convergència també, almenys el seu electorat que, d'una banda, s'ha estat passant a ERC i, de l'altra, a C's.

El PSC, amb fugides per tot arreu (especialment a ERC, Podem i C's), només conserva una part de la seva antiga força a l'àrea metropolitana de Barcelona. ERC perd vots que van cap a Podem i la CUP. El PP pateix una sagnia cap a C's, al qual li arriben també suports d'altres costats (PSC i CiU). ICV va cap a la desaparició en quedar subsumida en el magma nacional populista que vertebra Podem. Total: un autèntic tsunami.

Com ja se sap, els experiments es fan amb gasosa, no amb xampany. Tot va començar quan es va destapar el meló del nou Estatut. No es van adonar que era xampany, no pas gasosa.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.