Antipaties

Sempre m’ha fet gràcia com funciona això de les antipaties. Sovint valorem els actes de les persones en funció de com de simpàtiques ens semblen. Ens ha passat a tots. Quan tens algú enfilat res del que fa o diu et sembla bé. I potser ni tens raons per què et caigui antipàtic, ni molt menys per jutjar totes les seves accions. Tinc la sensació (una que és espavilada) que a l’estadi de Lleó, en què va jugar fa uns dies la selecció espanyola de futbol, Gerard Piqué cau malament. O jo tinc molta imaginació, o els espectadors es van deixar el sentit de l’humor a casa. Però el cas és que van rebre el jugador del Barça amb una sonora xiulada. Per què? Per fer una broma. Coses que passen als estadis de futbol, on la pell s’irrita amb facilitat i la llengua se solta ràpid. No és una justificació. Però (per desgràcia) ja hi estem acostumats. No hi estem tant als circuits de velocitat.

Les motos (i els cotxes) no han estat mai com el futbol. És una de les primeres coses que vaig aprendre en posar els peus a un circuit. Als esports de motor no hi ha dos equips ni dues aficions que es barallen a la pista i a la grada; d’equips, n’hi ha uns quants, els protagonistes, els venerats, són més aviat els pilots (amb l’excepció de casos especials com el de Ferrari), i l’afició només és una. Als circuits les grans rivalitats neixen habitualment del respecte dels seus protagonistes i no és normal que es llancen insults des de la tribuna. Hi ha hagut, a vegades, reaccions irades del públic. Li va passar a Vettel amb els tifosi quan no vestia de vermell; o a Simoncelli, quan va arribar a Montmeló després de topar amb Pedrosa uns dies abans. Però si hi ha xiulets recurrents a les pistes aquests són per a Jorge Lorenzo, esbroncat habitualment a Mugello, el jardí de Rossi, la casa dels rossistes.

Diuen que els seguidors de groc no perdonen al pilot mallorquí un gest que va tenir el 2010, el cap de setmana del Gran Premi d’Itàlia, en què Rossi es va trencar la tíbia i el peroné. Lorenzo va guanyar la cursa i va pujar al podi amb una samarreta del club de fans de Valentino. Volia dedicar-li la victòria. Però els fans de l’italià no ho van entendre així. El van xiular. I ho segueixen fent. Jorge encara està pagant penitència. Passa que ara també el reben amb xiulets a Montmeló, un circuit que és a mitja hora en cotxe de Barcelona, la ciutat on va viure més d’una desena d’anys, des que en tenia 14 i era un nen amb moltes ganes de triomfar.

Em pregunto què ha fet Lorenzo, a més de ser un nen atrevit i xulo, que portava una cresta i mai no es mossegava la llengua. Em pregunto què ha fet malament els últims anys, després de ser capaç d’endolcir el seu pilotatge i tenir un control tan gran de la moto que ja ningú no pot criticar-lo per ser perillós a la pista. Em pregunto què més ha de fer, a banda de guanyar curses amb elegància i títols com ningú ho havia fet des que Crivillé va baixar de la moto. I també em pregunto què pot fer Rossi, perquè les coses canvien i que un pilot que guanya quatre curses seguides pugui pujar al podi, al seu propi país, i rebre un aplaudiment com Déu mana. No li donarem la responsabilitat a l’italià que Montmeló xiuli l’himne espanyol, però potser sí que pot fer alguna cosa perquè els seus seguidors, que en són molts, no xiulin Lorenzo.