Xile i Mèxic s’esbatussen de valent

Xile i Mèxic van oferir a la Copa Amèrica un partit absurd. Inspirats en atac, els dos equips van ser catastròfics en defensa. Bonic per a l'espectador neutral, un trauma pels que pateixen del cor. L'amfitrió i un combinat mexicà molt disminuït per les absències voluntàries van jugar sense empara a la carretera, i van acabar empatant a tres. Arturo Vidal, amb dos gols i una assistència, sempre va trobar un forat entre els defenses mexicans, orfes de Rafael Márquez. Vidal s’ho va passar bomba al terreny. Un parell d'actuacions més com aquesta al campionat i el punky xilè per fi tindrà una corona de debò, i no una de llegenda com la del Rei Artús.

Mèxic té un punt d'equip mentider. En el primer partit contra Bolívia va jugar setanta minuts de badall. Quan semblava que no hi havia més que tedi, Miguel Herrera va canviar el dibuix i durant una estona, per breu que fos, va semblar un equip vibrant. Aquesta vegada, contra un Xile molt favorit, va sortir amb descaradura i dues vegades es va avançar. Mèxic b semblava ara un quadre de debò, una cosa sòlida i tangible. No obstant això, es va enfonsar. Xile va empatar amb una facilitat esbalaïdora. En la segona part, amb els locals en ple apogeu, els del Piojo semblaven a punt de claudicar, cansats i desmoralitzats, però en aquest estat es va treballar l'empat. Comprendre aquest Mèxic d’Herrera requereix un exercici contraintuitiu.

El concepte va despistar Sampaoli, l'entrenador de Xile. Sabia que el rival feia aigües en defensa i per això va col·locar Vargas per destorbar els centrals, lents i fora de lloc en moltes ocasions. Lesionat Márquez, els nois que el van reemplaçar van estar despistats. Encara que els xilens van mirar tant endavant que es van oblidar del que tenien a casa. En el lateral dret, Medel es va veure negre amb Tecatito Corona. Quan no va estar recargolat, el d’Hermosillo va agafar volada.

Per aquí es va filtrar el 0-1. L'extrem va guanyar l'esquena a Medel i companyia, va col·locar la pilota al segon pal, on l’esperava Raúl Jiménez. Aquest la va allargar per Vuoso, el doble mexicà de Vidal, que la va engaltar a dins. Bravo va volar en va. Però l’alegria li va dura poc a Mèxic. Al cap d’un minut i mig Xile va servir un córner. Els seus companys van fer la pantalla per a Vidal davant els il·lusos defenses mexicans, que no la van veure venir. El del Juventus va rematar sols des del punt de penal, amb tan mala bava que va tocar la línia abans d'entrar. Fins llavors Vidal no hi havia fet gran cosa però en aquell instant va comprendre que aquest partit tenia el seu nom.

Arturo, amb l’interior de la bota, en un gest elegant (els punkys també en són), va xutar el penal que li van fer. Amb mestria, va enganyar el porter Corona

A la banda, Miguel Herrera es va enganxar amb el quart àrbitre. Reclamava falta a la treta dels xilens. Si en un altre equip això seria un senyal d’exasperació, per Mèxic són bones notícies. Si Herrera supura, els seus nois s'encenen. I així va ser. En un servei de córner van retornar el cop. Altre cop al punt de penal. Raúl Jiménez, a la banqueta misteriosament en el primer partit, va fer un salt magnífic i la va col·locar a l'esquadra dreta, on ni el millor Bravo somia arribar. Una altra vegada davant, Mèxic va fer els seus millors minuts. Hauria pogut donar el toc de gràcia.

No ho va fer i ho va pagar. Vargas, sol, com si no el volgués ningú, va rematar sense cap oposició. Poques vegades ho ha tingut tan fàcil. És un expedient encara sense resoldre on eren els centrals. Potser atrets com els mosquits per la lluentor, van sortir disparats cap a Alexis i Vidal, que conduïa la jugada. El Rei va entrar per la dreta i la va posar al cap de Vargas, que predicava al desert. Les seves pregàries van tenir recompensa.

L'ànima de Mèxic es va quedar al vestidor en la represa. Xile va sortir com un coet. Valdivia, Aránguiz, Vidal i Sánchez per fi es van trobar. En jugades curtes, hi ha pocs equips com aquest. Van combinar fins a trobar l'últim terç de camp i aquí van fer mal de debò. L'àrbitre peruà Carrillo va anul·lar dos gols i va evitar l'allau. La defensa mexicana va començar a desesperar-se. El desassossec el va evidenciar Flores, que va atropellar Vidal dins de l'àrea. Vidal havia trepitjat la línia mexicana per enèsima vegada i estava a punt de rematar quan un tren se’l va endur. El mateix Arturo, amb l'interior de la bota, en un gest elegant (els punkys també en són), va enganyar el porter Corona.

Vint minuts infernals

Amb tot a favor, l'amfitrió només havia de rematar la feina. Tampoc va concretar. Marcat el tercer van abaixar la persiana i van reviure el Piojo i la seva banda. El lateral esquerre Aldrete va fer una passada de deu, que va deixar Vuozo amb avantatge respecte a l'avançada defensa xilena. Va posar tant entusiasme a la passada, va ser tan poètica, que Aldrete es va lesionar, com un militar ferit de mort que com a última voluntat clava la baioneta a l'enemic.

Vuoso va definir sense grans complicacions davant Bravo, en aquest partit més espectador que protagonista. El valent Piojo va pensar que no s'havia vist en una altra situació així i va intentar tancar la reixa. Va treure un esgotat Tecatito i va ficar un migcampista de contenció.

Quedaven 20 minuts d'infart. Jiménez va intentar endinsar-se en la selva xilena amb jugades individuals, i va demostrar que no només té testa; també cames per a la carrera. El superdotat Alexis ho va intentar per la seva banda però desentona en ocasions en un equip tan coral. Li costa aixecar el cap i gairebé fa un túnel a la gespa, com un talp.

El partit estava decidit en realitat. Xile va demostrar que té metralla, de sobres per lluita per la Copa América, però un bon esvoranc darrere. I Mèxic, que semblava que venia per a diversió, va deixar dit que caurà tard o d'hora però que ho farà amb dignitat. En aquesta nit tan freda, Mèxic i Xile van esbatussar-se de valent.