Sónar 2015, l’estat de la nació electrònica

Que el Sónar és un festival que només es remet a si mateix ho indica un fet en aparença banal: no apareix el nom de la seva edició en el grafisme del festival. La seva importància no recau, doncs, en les vegades que s'ha citat amb el seu públic i en la seva experiència, sinó en el fet que cada any ofereix una cita ineludible amb la música electrònica, entesa en un sentit molt ampli, i per extensió en l'apartat visual, que cada any guanya més importància. El Sónar reivindica d'aquesta manera el seu propi classicisme, un paradigma del qual ell mateix n'és l'únic exemple. Aquest fet es percep en la configuració artística del cartell, en el qual es repeteixen noms sense cap reticència sempre emparant-se en el criteri fonamental del festival: oferir un mostreig del que ha estat la temporada en música electrònica.

A partir d'aquí el Sónar –entre el 18 i 20 de juny– ofereix uns caps de cartell populars, amb independència del seu estat de forma. Ja s'encarregarà el mateix festival de realçar la seva importància, i un fons d'armari que és on solen presentar-se les sorpreses més rellevants, sempre amb permís d'alguna de les figures. Entre els artistes més destacats d'aquest any hi ha The Chemical Brothers, que estrenaran espectacle en el festival, i donaran així un argument plausible fins i tot als que pensen que el duo ja ho va dir tot fa anys; Skrillex, que ja va estar present en el festival fa dos anys, demostrant que la seva popularitat és molt més gran entre el públic estranger –de fet, als Estats Units és una estrella amb 6 Grammys–; uns Duran Duran que cobreixen la quota de memòria i/o nostàlgia però que es presenten amb un nou espectacle –la nostàlgia a seques és formalment una empestada en el festival–; Squarepusher, un clàssic de l'electrònica a cavall entre el món experimental i el ball que també estrena xou, i Autreche amb la seva electrònica apta per pensar amb gest circumspecte.

Després hi ha Róisin Murphy, una estrella del Sónar, enaltida pel seu propi equip rector i torna a provar que el festival es remet a si mateix en tot. Els altres són artistes de molt interès però no populars en un sentit ampli. El hip-hop d'A$AP Rocky n'és un exemple, però n'hi ha més: la fantàstica barreja de rhythm and blues contemporani i pop de FKA Twings; la inclassificable revisió del jazz que fa Flying Lotus a "You're Dead", el disc que presentarà; la barreja entre poesia i rap urbà de la poetessa Kate Tempest; l'hedonisme de Hot Chip amb el seu pop electrònic en falset; el hip-hop canalla i poligoner de Die Antwoork, les altres estrelles genuïnes del festival; la presència d'artistes gairebé analògics com Francesco Tristano –ha gravat i remesclat Bach per a Deutsche Gramophon– o Owen Pallett –violinista i arranjador de corda de Arcade Fire–, són noms als quals s'hi han de sumar els de Hudson Mohawke –estrenarà el seu nou disc en el Sónar– o Holly Herndon, nova musa de la música feta amb ordinador retallant i enganxant sons.

Són exemples que mostren l'amplitud de registres d'un festival que a més s'apunta la medalla de no perdre's les noves propostes locals, com és el cas dels hip-hopers espanyols establerts a Barcelona PXXR GVNG -es pronuncia pure gang-, que encara no han editat el seu primer disc. I per no oblidar que la tecnologia palpita sota el festival, s'anuncien xous audiovisuals sofisticats. Per cert, s'espera que siguin millors que el de Richie Hawtin de l'any passat, protagonitzats per Arca & Jesse Kanda o el que Emmanuel Biard ha dissenyat per a Evian Christ, anunciat com la construcció d'una tercera dimensió amb llums i fum. Tot plegat sense oblidar els reis de la pista de ball, el cor festiu del festival amb noms com Laurent Garnier, Tiga o Erol Alkan. En suma, una radiografia de l'electrònica que es repeteix des de fa 21 anys amb 22 edicions a Barcelona.