El camí sense retorn de la pelegrina Denise Thiem

El Camí de Sant Jaume s'ha empassat Denise Pikka Thiem. Ni la seva motxilla turquesa, ni el seu fulard rosa, ni les seves botes grises amb reflectors o els seus bastons de trekking han aparegut després de dos mesos de recerca entre matolls. L'última vegada que Arizona, el seu àlies a la xarxa, va retirar 50 euros d'un caixer va ser l'1 d'abril; l'última que es va comunicar amb una amiga per correu electrònic, el dia 4. Aquella tarda, cap a les tres, la viatgera de Phoenix nascuda a Hong Kong fa 41 anys va ensenyar la seva credencial de pelegrina a l'alberg San Javier, proper a la catedral d'Astorga; va pagar la tarifa de nou euros i l'hospitalera alemanya li va lliurar, com als altres 73 hostes que es van acomodar a les lliteres de l'històric immoble, un llençol blanc dins d'un plàstic. L'endemà, Diumenge de Resurrecció, va esmorzar a la cafeteria Gaudí i va parlar amb dues caminants més i un avesat pelegrí italià, autor d'algun llibre sobre la ruta jacobea. Li van perdre el rastre a l'església de Santa Marta, al costat de la basílica de la capital de la Maragatería.

Segons el seu últim missatge, planejava assistir a missa i emprendre després, passat el migdia, una etapa curta, de 14 quilòmetres, fins a El Ganso, un poble que, com molts altres, hauria estat condemnat a l'abandonament si no fos pel Camí de Sant Jaume, aquest riu de vida que el travessa i es desborda quan arriba el bon temps. El Ganso està ple de rètols que adverteixen que l'aigua de les fonts no és potable. Allà, sadollant la set dels pelegrins des del 1991, hi sobreviu Ramiro Rodríguez, propietari del bar Cowboy. En tot aquest temps no recorda “un sol succés” destacable.

I mentre encara estan enganxats els cartells de “Se Busca. Missing Person” amb fotos de Denise Thiem per tota la ruta, centenars de pelegrins segueixen transitant-la cada dia infatigables. Molts, completament aliens al cas, i d'altres amb “pànic”, tal com descriu Justyna, caminant polonesa, quan busca paraules en castellà per explicar la por que s'ensenyoreix d'alguns grups de trets orientals. “Els coreans han entrat en pànic”, comenta caminant als afores d'Astorga. “Perquè també corre el rumor, que pot ser una llegenda, que a Sant Jean Pied de Port [pas a Roncesvalles des de França] va aparèixer una motxilla abandonada, sense documentació, que era d'un compatriota seu”.

Gairebé al final del camí, a la localitat de Lugo de Sarria (a 154 quilòmetres d'Astorga i 100 de Santiago), punt d'inici pels que volen caminar el mínim permès i obtenir el certificat final, la Compostel·la, segons fonts de la Guàrdia Civil de Lugo s'ha estat buscant des de l'abril “un tal Miguel” per “un atac a dues pelegrines, una holandesa i l'altra americana”. “L'home anava conduint, va baixar per parlar amb elles i va arribar a dir-los el seu suposat nom, després va agafar -ne una i va intentar ficar-la al cotxe. El van espantar com van poder, amb els bastons que usen per caminar”.

De nou al tram lleonès d'Astorga, els últims dos mesos diversos mitjans van publicar que algunes pelegrines van denunciar haver estat “assetjades”. I una veterana de l'itinerari, Annie Carvalho, que redacta des de fa anys un blog sobre els camins jacobeus per al públic nord-americà, va alertar al maig sobre el risc de caminar sol i desviar-se del camí. En una anotació titulada Problemes entre Astorga i Rabanal del Camino (set quilòmetres més enllà d'El Ganso), feia referència a dos assalts a pelegrins. “No cal tornar-se paranoic, simplement cal anar amb compte”, advertia, “sempre havia pensat que el camí era segur”.

“Fa tres anys també es va esfumar un pelegrí italià. Al cap d’un mes i mig va aparèixer tan tranquil en una comuna”

La cirereta a l'estat de psicosi que viuen alguns pelegrins la va posar, dissabte 16 de maig, una veïna de Santa Catalina de Somoza (a 9,8 quilòmetres d'Astorga i 4,2 d'El Ganso), quan va acudir a la Guàrdia Civil per denunciar un suposat intent de segrest. Segons ella, va sortir a córrer pel camí i dos homes que vestien roba paramilitar i parlaven “en una llengua que podria ser de l'Est” van baixar la finestreta com volent fer-li una pregunta i la van agafar pel braç. La dona diu que va aconseguir que li deixessin anar el braç i va córrer a amagar-se després d'uns esbarzers.

Els investigadors neguen de moment que hi hagi cap relació entre aquest cas i el de Thiem. Entre Astorga i Rabanal, bona part de la gent assegura que no es creu el relat de la veïna. I el president de la junta veïnal de Santa Catalina es queixa que les televisions hagin “posat el focus” al seu poble “sempre pacífic”, “quan és a Astorga on es va perdre la pista a l'americana”.

“Aquí no passa mai res", assegura. "Fa uns tres anys també es va esfumar un pelegrí italià. El van buscar durant mes i mig o més, i va resultar que estava tan tranquil a Matavenero [un poble abandonat de Torre del Bierzo que va ressuscitar els noranta en mans d'una comuna]. Qui sap on para aquella estrangera... per aquí en passen tants cada dia... el que sembla clar és que el seu cos no està per aquí tirat, perquè l'han buscat helicòpters, gossos, guàrdies i grups de 70, 80 i fins a 140 voluntaris”.

La nord-americana Denise Thiem va veure la pel·lícula The Way , d'Emilio Estévez —amb el seu pare Martin Sheen com a pelegrí protagonista—, i va voler fer el camí francés per trobar-se a si mateixa. En aquest parell de mesos, a través de la pàgina de Facebook (Help denise now) que manté el seu únic germà, Cedric, més jove que ella, han saltat diverses falses alarmes. Persones que la van creure veure ja a Santiago “amb els peus adolorits”, o a Oviedo intentant comprar un bitllet de bus a Compostel·la. Però la veritat és que la policia nacional, responsable de la investigació, guarda un silenci sepulcral davant l'absència aparent d'indicis. Arizona no s'ha tornat a connectar a Skype per parlar amb la família, ni a treure diners del banc per seguir tirant dels estalvis amb els quals va emprendre el viatge pel món després de quedar a l'atur.

Dels 74 pelegrins que qualsevol dia normal omplen l'alberg on va passar l'última nit Thiem, “només tres o quatre són espanyols”, explica Conchi Alonso, propietària de l'immoble i fundadora de l'Associació Cultural Vía de la Plata, l'altra ruta que conflueix a Astorga amb el camí francès. “Hi ha molts nord-americans, uns 20 cada dia, alemanys, japonesos... Orientals com ella, centenars. Jo no vaig saber que havia dormit aquí fins que va venir la policia i vaig veure el seu nom registrat. Va deixar la seva plaça lliure cap a les set del matí, després no se sap què va passar: a mi no em quadra res del que s'explica”.

Denise Thiem no portava mòbil. Es comunicava amb els amics i la família només per Internet, des d'un alberg o un cibercafé. De costums fixos, solia connectar-se cada quatre dies per explicar les novetats i penjar alguna foto del viatge o algun dels meticulosos dibuixos que pintava. El seu tret més ressenyable per als investigadors, a més de les característiques racials, era un tatuatge al final de l'esquena.

La Maragatería s'estén a dreta i esquerra d'un camí que aquí es torna de terra vermellosa i ascendeix lent cap als Montes de León, encara amb taques de neu. Els rosers silvestres, les alzines, els pins, les mates de flors habitades i grogues s'obstinen a enganxar-se a terra i dificulten les batudes que s'organitzen els caps de setmana.

La família de la desapareguda ha demanat ajuda a senadors i congressistes del seu país. També aspirava que el secretari d'Estat, John Kerry, en la seva fallida visita de fa uns dies, “esmentés el cas a les autoritats espanyoles”. “Quan un tenia un problema, l'altre hi era per ajudar... Ara vull dedicar el meu temps a preocupar-me per la meva germana”, escriu Cedric Thiem. “Quan jo menjo, on deu menjar?”, es pregunta. “Quan jo dormo, on deu dormir?”