Anells d’or a la platja

'Dones que dormen'

Valentí Puig

Proa

288 pàgines. 18€ / @ 9,99€

L’any 1981 Valentí Puig (Palma, 1949) llegeix els quaderns de notes que havia començat a escriure el 1968, després de llençar a una paperera tots els poemes fets des del batxillerat: de sobte, s’havia adonat que feia poesia, però que “no sabia escriure dues ratlles de prosa”. Es tractava d’omplir aquells fulls amb descripcions, però aviat constata l’inevitable que era que s’hi infiltressin “estats d’ànim, autojustificacions i pors”. Quan el 1981 Puig emprèn la lectura del dietari escrit durant la dècada dels setanta amb la intenció de fer-ne un llibre que l’animi a convertir-se en un escriptor “editat” per atrevir-se tot seguit a fer el pas a la ficció, anota el següent: “A poc a poc en trec esquerdes i peces, com qui cada hivern passeja per la platja amb la il·lusió de trobar-hi un anell d’or”.

Aquells exercicis de prosa escrits en una pensió del carrer Rocafort, en una estada laboral a Irlanda del Nord, en un campament d’instrucció militar, durant els anys de docència a Mallorca, es converteix en Bosc endins, primera pedra d’una peripècia múltiple que es pot llegir com el dietari d’un aprenentatge literari o bé com l’aventura particular d’un observador extraordinàriament perceptiu de la vida moral, de la política i, sobretot, de la literatura. Després van venir Matèria obscura, que s’ocupa del període 1980-1984, mentre que els avatars de l’any 1985 són a Rates al jardí, i ara, per sort per als lectors que pensen que l’important és el lloc des d’on es diuen les coses, acaba d’arribar Dones que dormen, el dietari que va de 1986 a l’estiu de 1990, quan Puig fa les maletes per anar-se’n de corresponsal de l’ABC al Londres de l’era Thatcher. Molts d’anys abans, Josep Pla també interrompia El quadern gris perquè havia de marxar a París a fer de periodista. El primer que s’observa a Dones que dormen és que una de les pors que tenia el Puig de la primera joventut ha d’haver quedat ben abolida: és difícil llegir una prosa més ben escrita, compacta, mordaç i original que la seva, sempre incansable, exultant i desbordada gràcies a la mesura de la intel·ligència verbal que la guia. Però això no seria res, és clar, si al darrere no hi hagués la veu que modula tot aquest espectacle, la veu d’algú que volia ser escriptor i que s’ha acabat convertint en un escriptor incontestable que no s’espanta de dur endavant el que perseguia un altre gran escriptor de dietaris com Witold Gombrowicz: “Ser algú és informar-se contínuament de qui s’és i no saber-ho prèviament”.

La conseqüència primera de partir d’una premissa com aquesta sense trair-la en cap moment és que tot sovint el lector es troba davant d’una mirada pertorbadora i inquietant, talment com si Puig fos l’únic capaç d’explicar, per exemple, “l’enigma dels ocells de la nit”, o de posseir el secret de l’art de fer visible la complexitat amb el do suprem de la transparència. La segona és el naixement —o la creació— d’una habilitat extrema per impedir contagiar-se de l’ensopiment col·lectiu i d’incitar a l’exigència del rigor reflexiu, a contradir amb insolència sana moltes idees i opinions comunament acceptades: Françoise Sagan és més bona escriptora que Marguerite Duras, la pàtria és abans que la nació, o “el nacionalisme d’esquerres de Mallorca pretén des de fa temps reescriure la història. Certament, no se’n surten. També han pretès aconseguir l’hegemonia cultural, però amb uns postulats tan arcaics i rústics que no van més enllà d’una fruita gropelluda”.

A Dones que dormen es presencia com es consolida la vocació indomable d’un escriptor gràcies a les ressenyes de llibres i el periodisme d’alta volada, hi ha notes fastuoses sobre el paisatge de la infantesa i sobre la fauna perfectament descriptible que es troba als bars, descripcions experimentades dels daltabaixos morals que s’esdevenen als soterranis de la vida, i conclusions que provenen del seu propi coneixement literari: “Quan va bé, una novel·la s’ho empassa tot”. Puig ho sabia des del principi del viatge inacabable que va emprendre: “Escriure és una de les millors astúcies de la felicitat”. És probable que l’altra sigui llegir-lo i anar recollint l’escampadissa d’anells d’or que es troben a la seva prosa.