Tristesa postvot

Els diputats de Ciutadans s'assemblen als Testimonis de Jehovà perquè mai van sols (passegen pels passadissos del Parlament de dos en dos, o en grup), i sempre porten a la mà una carpeta del partit com si fos La Atalaya o ¡Despertad! Albert Rivera, que per alguna cosa és el seu cap, va per lliure i després de les sessions de control al Govern, és a dir, en el primetime de la programació parlamentària, va voltant pels salons de càmera en càmera de televisió, ficant-se el cable del micro sota la jaqueta i parlant del que és notícia aquell dia. Avui tocava la pregunta d’Unió, que recorda, al revés, aquella propaganda que deia: "Discoteca No. La forma elegant de dir sí".

Però això ha estat als passadissos, perquè a l'hemicicle, durant les preguntes de control al Govern i al president, hi ha campat la depressió postelectoral. Tristitia postvoto, resultatum fatidicum omni. Les intervencions semblaven condols (que és de les poques coses que encara es donen gratis) i com a tals es repetien amb les mateixes paraules una després de l’altra. Fins a tres vegades seguides, tres grups polítics diferents li han preguntat en aquesta sessió al conseller Boi Ruiz per l'assumpte de les pròtesis en mal estat. A la diputada socialista Núria Segú el conseller l’ha qualificada d’alarmista i li ha dit que qui tingui dubtes que truqui al 061 i que la pròtesi catalana no té res a envejar a les de la resta del món, excepte alguna cosa.

Els diputats, en general, van sempre a la seva, és a dir, llegint a l'ordinador la premsa, els blogs, el Facebook, el Twitter..., i només estan atents quan intervé el seu grup. L’únic que gira el cap, que busca a qui parla, es trobi on es trobi, encara que sigui a l'escó més torticular, és l'ecosocialista (corrent roig) Joan Mena. Fins i tot quan ningú parla, Mena es gira per escodrinyar les bancades llunyanes. Però és que tampoc li queda cap més alternativa, ja que si mira cap endavant està obligat a contemplar, cara a cara, l'honorable rostre del conseller Ruiz, i per això aquest diputat es busca les pròtesis d'altres cares.

Sí que és cert que hi ha hagut uns minuts musicals quan, des d'una llotja, la diputada convergent Àngels Ponsa li ha preguntat al conseller de Cultura què li semblava el Primavera Sound. Ferran Mascarell li ha contestat amb la veu trencada, més per Rancapino que per Camarón, i li ha dit que celebra les 130.000 pernoctacions que ha aportat a la ciutat (una pernoctació deu ser el que fa la joventut a la nit).

Ha estat el socialindependentista David Fernández qui ha preguntat, amb la samarreta blava dels vaguistes plegada sobre l'espatlla com la manta d'un maqui, per la situació dels treballadors de Telefónica. La dialèctica és una qüestió d'estil. El president Mas, amb americana i corbata parlamentaris, ha argumentat que els treballadors no estan desemparats ja que tenen els seus sindicats. L'estil és també la diferència entre protegir els més desfavorits i estar de part seva.