Són morals les sèries de televisió?

La pregunta que dóna títol a aquest article té dues respostes, una curta i una altra llarga. La curta és: per descomptat, no hi ha discurs o relat que no sigui moral i polític. La llarga és menys òbvia i moltíssim més interessant.

A Samsa Stark —de Joc de trons— en els últims moments de l'adolescència la desvirga la nit de noces el noble psicòpata amb qui s'ha casat. L'antic xèrif Rick Grimes —protagonista de The Walking Dead— es va despullant de la seva humanitat fins a esdevenir un dictador. Frank Underwood, que arriba a ser president dels EUA a House of Cards, només defensa els valors que puguin ser-li útils a cada moment, en l'afany de monopolitzar el poder. I, per cert, també és un assassí, no aliè a la psicopatia. Els mateixos mals afecten, per tant, la noblesa, la policia i la presidència democràtica. Es podria argumentar que els tres exemples pertanyen a canals de cable (HBO, AMC i Netflix, respectivament), però trobem la mateixa foscor, el mateix cinisme o nihilisme, en sèries de cadenes en obert com NBC (Assumptes d'Estat), Fox (24) o ABC (Scandal). Fa olor de podrit en aquells mons i no perquè són dramàtics, ja que també a la comèdia impera una visió negativa de la condició humana; ni tan sols perquè són nord-americans, la mateixa plaga s'estén per Gran Bretanya (Black Mirror), Itàlia (Gomorra) o Dinamarca (encara que la Birgitte Nyborg de Borgen no tingui res a veure amb el dubitatiu Hamlet).

Sembla que les sèries han deixat de treballar a favor de la il·lusió democràtica, de la fidelitat històrica, del treball en equip o, sobretot, de la justícia. Lluny queden El equipo A, The Equalizer o Doctor en Alaska. De la primera dècada del segle XXI a la segona hem passatde The West Wing com a gran relat polític, amb el segell utòpic d'Aaron Sorkin, a la distòpia de House of Cards. Encara que Underwood es pixi a la tomba del seu pare amb els guardaespatlles a quatre passos i la Primera Dama faci el mateix davant de l'ambaixador de Rússia, estem davant un relat gairebé realista: tant Clinton com Obama han dit que representen amb bastanta fidelitat el que passa a Washington. Encara que ho diguessin de broma, les seves paraules legitimen una mirada sobre l'exercici del poder democràtic que exagera la brutícia de la política nord-americana. O potser no. The Good Wife està mostrant la compra de vots a les eleccions de Chicago, entre altres draps bruts; i Homeland, la ineficàcia de la CIA, en trames que condueixen a la mort de molts més nord-americans que terroristes islàmics.

En el nou paradigma, s'imposen les històries que destil·len una visió negativa de la condició humana tant en el drama com en la comèdia

Hollywood sembla haver abandonat la representació del somni americà i la idea que el principal enemic és exterior. Poden aparèixer a les seves ficcions vilans russos, xinesos, llatinoamericans o àrabs, però tots empal·lideixen davant monstres com els agents secrets ianquis, el director de la CIA o el mateix president dels Estats Units. El 2001 no només va començar el segle XXI amb l'atemptat contra les Torres Bessones, també ho va fer amb la publicació de llibres com Juicio a Kissinger (Anagrama, 2002), en el qual Christopher Hitchens va demostrar que el secretari d'Estat de Nixon i Ford va planificar tant assassinats selectius com matances a la Indoxina, Bangladesh, Xile, Xipre, Timor Oriental i l'estat de Washington. Crims contra la humanitat. Durant la presidència d'Obama hi ha hagut moltes més execucions mitjançant drons que durant la de Bush, qui va accedir al poder gràcies al que Josep Fontana ha anomenat un “cop d'estat judicial” (a Por el bien del imperio, Pasado y Presente, 2011). Davant un panorama semblant no és d'estranyar que, fins i tot quan les sèries parlen dels anys 20, com a Boardwalk Empire, o dels 60, com a Magic City, l'obsessió dels guionistes sembli ser la de rastrejar la genealogia de l'ensulsiada de la nació.

Les tres indústries narratives més poderoses d'aquests moments potser siguin els videojocs, les telesèries i la telerrealitat. La seva influència és enorme, però mai directa. Passa a través de cadascun dels cervells, on passa el que Henry Jenkins ha anomenat la convergència mediàtica. A les nostres psiques construïm una mitologia personal a partir de la barreja de milers de relats, personatges, models. Una ètica individual en tensió amb diverses morals col·lectives. El vell debat humanista de si l'art ens fa millors va quedar liquidat en el moment en què assumim que Mao era llibreter; Mussolini, fill d'una mestra; Franco, una mica cinèfil; i Stalin, un lector compulsiu. Jo crec que la cultura, en canvi, sí que ens fa més conscients i crítics, més lliures, per bé i per mal. La competència per quotes de pantalla ha catalitzat la presència de personatges temibles i d'històries desesperançadores, amb prou feines matisades per tímids happy end com els de The Wire o Mad Men. En les últimes temporades d'aquesta s'interpreta la cultura nord-americana com un mecanisme en què California genera la innovació i les tendències que Nova York transforma en diners, gràcies a la població de l'interior del país, rural i inculta, consumista. L'expansió dels 60 porta a la mort de Baltimore a la sèrie de Simon, a un present postindustrial, a una societat en descomposició. Una infinitat de trames, situacions, desafiaments o biografies, en guions i direccions d'alt nivell estètic, ens obliga a pensar de debò sobre el present i sobre la història que hi condueix.

El vell debat de si l'art ens fa millors va quedar liquidat en assumir que Mao era llibreter i Mussolini, fill de mestra

Diu Javier Gomá a Ejemplaridad pública (Taurus, 2009) que és “impensable una civilització sense una poètica” i que “els estils artístics han d'acomodar-se als ritmes i a les necessitats morals i cíviques de cada estadi històric”. Sóc de l'opinió que la lectura d'Américo Castro del Siglo de Oro és correcta: del Quijote a Fuenteovejuna, del Lazarillo a La vida es sueño, la literatura s'ha de llegir com una crítica política i moral a un imperi decadent. Una crítica àcida i obliqua, un exercici col·lectiu de dir sense dir, que no deixa canya dreta. Intueixo que amb el temps s'aniran dissolent i oblidant les sèries que, com tantes tragèdies, poemes o entremesos del segle XVII, no estan a l'altura del seu temps o no fan més que alimentar una indústria voraç, i anirà quedant un cànon que ens permetrà entendre millor la nostra època. Qui sap si aquell cànon no serà fet servir, en la democràcia del futur, com un exemple moral, encara que representi una constel·lació d'universos que semblen mancar-ne.

Jorge Carrión és escriptor. Acaba de publicar la trilogia de novel·les Los muertos, Los huérfanos i Los turistas (Galàxia Gutenberg).