L’altre català de Tucumán

Tucumán, Argentina, ha aportat a Catalunya sor Lucía Caram i Gerardo Pisarello. A la primera la coneixen fins i tot Messi i el Papa; del segon de moment només en té coneixement el món de l’esquerra alternativa, la que ha trastocat el panorama polític català. Pisarello és el lloctinent d’Ada Colau. Professor de Dret Constitucional de la UB, establert a Barcelona des del 2001, el seu pes al futur ajuntament serà cabdal. Teòric dels processos constituents que necessita el país, segons ell, Pisarello aporta múscul intel·lectual a Barcelona en Comú malgrat l’ensopiment que pot provocar el seu discurs.

Caram és un terratrèmol de mala llet amagat sota una pell de xai, un ego que no podria aterrar a la terminal 1 del Prat; Pisarello també és tal com raja, però discret, un idealista de parlar tranquil. Ha madurat en l’intel·lectualisme d’ateneu i es mou còmodament en l’activisme assembleari. Ulleres i mosca sota els llavis, sembla un conspirador de facultat de filologia, un anarquista de Dostoievski que s’ha exiliat en una novel·la de García Márquez. A Internet es pot trobar un acte de Barcelona en Comú en què Pisarello, al costat d’Íñigo Errejón, s’acaricia insistentment la mosca. Ho fa en un moment concret, quan el seu company Xavier Domènech presenta Errejón com “el nou Robespierre de la política espanyola”.

El recordo la nit del debat electoral de TV3, menut, somrient, l’americana arrugada, caminant darrere de Colau. Era difícil discernir quin dels dos estava més nerviós. Els vaig tornar a veure junts durant la trobada amb Pepe Mujica i la setmana passada a l’edifici de la Mobile World Capital. En aquestes dues ocasions cap dels dos es mostrava insegur, al contrari: es trobaven al seu hàbitat, els tupamaros, els vaguistes de Movistar, el conflicte social. Pisarello es mantenia igual que a TV3, en un segon pla, darrere de Colau, amb la mateixa americana arrugada.

Va assumir el paper de candidat en positiu  i de frases refregides com “escrivim la història”

De tarannà pausat, durant la campanya electoral Pisarello ha actuat com ha pogut, tenint en compte que és un moment per al foc d’encenalls, per cridar i dir-la grossa. Va assumir el paper de candidat en positiu, carregat d’il·lusió i de frases refregides com “escrivim la història”, “tot és possible”, “imparables”, “estem construint una trinxera d’esperança” i altres recursos similars als de l’ANC o de qualsevol club de futbol.

Internet és ple d’entrevistes de Pisarello amb mitjans i organitzacions d’esquerres. Moltes són idèntiques, el mateix discurs doctrinari i solidari amb les causes perdudes. “La deriva despòtica” del sistema, neoliberalisme a tot arreu o l’emmirallament en Martin Luther King –la CUP i CiU també s’emmirallen en Luther King–. En una entrevista per a l’associació contra la globalització del mercat Attac, el 2013, Pisarello denunciava “l’oligarquització dels mitjans que ha protegit el sistema”, els mateixos mitjans, com La Sexta, Cuatro o TV3, que han donat veu periòdicament a Podem, la PAH o al seu Procés Constituent.

En la mateixa entrevista Pisarello parlava de “la perversitat dels dolents”. Creure en bons i dolents és una actitud d’adolescents, de pel·lícula de Hollywood, però en el cas de Pisarello, sembla més lògic. El seu pare, l’advocat i polític Ángel Gerardo Pisarello, va ser assassinat per la junta militar argentina quan ell tenia 6 anys. En una llarga entrevista per a Público, Pisarello admetia la influència de la figura del pare: “Amb la meva mare vam anar a viure a casa d’una tieta meva, que ens va acollir amb molta solidaritat. Eren temps de passar por i de pobresa. Érem una família maleïda, no teníem res de res”.

Pisarello ara té uns actius molt preuats, un activisme que l’escolta i una ciutat que vol rebel·lar. El seu cas em recorda a José Montilla, com a efemèride, com a símbol dels temps: el socialista va fer història en ser el primer president de la Generalitat de la immigració espanyola i Pisarello és l’immigrant no europeu que arriba més lluny en la nostra política. És el principal representant dels nous catalans.