Messi transcendeix Messi

Hi ha qui sosté que el més sorprenent de Messi és que veient la seva esquerra encara tingui la cama dreta. No és l'únic misteri d'aquest fenomen de fenòmens, l'observació dels quals transcendeix els títols, els gols d'un altre planeta. És molt més que tot això. Sense que estigués previst, aquell escanyolit regatejador a tota vela ha evolucionat cap a un futbolista total, un jugador amb moments de Di Stéfano, Pelé, Cruyff i Maradona. La versatilitat del primer, la punteria del brasiler, l'enlairament i frenada de l'holandès i el mostrari de prestidigitador del seu compatriota, tan abracadabrant com ell o més encara. Ha emulat els gols de tots els genis, fins i tot amb la mà, i ja ha tingut el seu Gentile particular (Balenziaga). El seu romanç amb la pilota no té aturador. I li falta menys d'un mes per fer només 28 anys!

El recorregut de Messi és sorprenent. Una dècada després cal analitzar-ne amb perspectiva la constant mutació. Va debutar com un agitador entremaliat. Amb Ronaldinho fora, va ser Ronaldinho, màgia pura. Sense Eto'o, i després del fracàs d'Ibrahimovic, se'n va anar a l'àrea com un golejador excepcional. Va arribar Luis Suárez per tocar el tambor de davanter i la Pulga se'n va anar al racó del set. Xavi va entreveure el seu comiat, i el de Rosario avui fa passades fins al deliri, per donar pas i per percutir. És l'apoteosi total, el millor Messi que s'hagi vist. Sobre ell el Barça ha obert un nou cicle quan els més escèptics sostenien que la sort de Leo era l'ecosistema que l'envoltava. A la factoria ja no hi ha Puyol i Xavi vola, però Messi és encara més Messi, molt més complet. Reparteix gols, perita els partits com tot un il·lustrat, marca els temps i anota sense parar, ja sigui amb una jugada de cistella per segellar un d'aquells punts que es recordaran de generació en generació (el primer a l'Athletic) o per certificar que és astut com pocs (el segon).

Sent el més hàbil de l'Univers,

Costa creure que dels seus 440 gols amb el Barça gairebé no n'hi hagi de garrafa. Tan sorprenent és aquest futbolista que sent el més hàbil de l'Univers també costa rebobinar jugades en què li hagin fet penal. És així d'inassequible. Ho va comprovar Rico, que l'home no el va poder ni desafiar amb una puntada en la seva arrencada cap a Herrerín, un gol de safari entre un bosc de blanc-i-vermells eixancarrats per terra.

En una dècada, Messi ja suma 23 títols com a blaugrana, un menys que Xavi. Tretze dels quals, dels grossos (Lliga, Champions i Copa), gairebé el doble que els que ha guanyat el Reial Madrid en les dotze temporades sota l'actual mandat presidencial (set). La Pulga no només ha arraconat el Madrid, també va fer sucumbir l'últim gran Manchester United i ha deixat a la cuneta tres vegades l'Athletic de la Copa. Troba tan poca resistència que en deu anys només ha perdut tres finals de clubs: dues Copes davant el Real i una Supercopa davant el Sevilla. A sobre, no hi ha ningú més fiable a l'hora punta. Potser perquè en Messi no s'hi endevina un jugador angoixat. El seu caràcter peculiar fa que sembli que sempre estigui de festa al pati particular.

Ni s'immuta

Dissabte es va veure per última vegada. Quan l'àrbitre va xiular el final, Messi ni es va immutar. Neymar, al mig camp, se li va penjar de l'esquena i va haver de ser el fogós Luis Suárez qui va arribar amb els seus dos sentinelles d'atac per animar l'ambient i fer fer una ganyota a l'argentí. Tot Messi s'expressa en el joc. La pilota és la seva única litúrgia. Així és de desconcertant, fins al punt que pot arribar a posar cara d'esquerp amb úlcera quan es deixa fotografiar amb un seguidor de l'Athletic a la platja de Castelldefels mentre contempla el seu fill amb un glop de mate i una tovallola qualsevol. No és d'aquest món i acabarà per esgotar no només els rivals, sinó els seus més devots exegetes. S'acaben els adjectius… I queda el Juventus i qui sap quants secrets més es guarda aquest futbolista del més enllà. Qui sap d'on. Perquè Messi transcendeix Messi.