Imatge i sentiment

És difícil precisar quins factors han estat més determinants en l'èxit de les candidatures de confluència que han posat les alcaldies de Madrid i Barcelona a l'abast de dues dones el lideratge de les quals s'ha forjat fora de les anquilosades lleres dels grans partits. En primer lloc està, per descomptat, la necessitat d'acabar amb un model de gobernança que ignora les necessitats de la majoria, incorre amb freqüència en pràctiques corruptes i s'expressa de forma prepotent. A l'èxit ha contribuït també la capacitat de generar il·lusió en àmplies capes de la població, la qual cosa ha produït un concentrat d'energia política que no es veia des de feia molt temps.

Però hi ha un altre factor que ha estat determinant: la personalitat i imatge pública de les candidates, Manuela Carmena i Ada Colau, que ha permès visualitzar un tipus de lideratge allunyat de les estereotipades pautes del màrqueting polític. Totes dues tenien un tret en comú: la proximitat. Una actitud gens impostada, sincera, natural, oberta, que no tenia problema a mostrar debilitats i titubejos —llàgrimes incloses—, capaces de transmetre un fort convenciment i una gran il·lusió, però també l'engarrotament de la responsabilitat. Dones valentes enfrontades a un gran repte.

Totes dues tenien un tret en comú: la proximitat. Una actitud gens impostada, sincera, natural, oberta, que no tenia problema a mostrar debilitats i titubejos, llàgrimes incloses.

Autenticitat seria la paraula clau: sent elles mateixes transmetien emoció autèntica i això facilitava que els seguidors poguessin contagiar-se'n i compartir-la. Actuaven com a mediadores d'un ritual col·lectiu. La política, quan expressa un anhel compartit, té molt d'aquell sentiment que el filòsof André Compte-Sponville defineix com la necessitat intrínseca de “comunió” que tot ésser humà experimenta, sigui religiós, agnòstic o ateu. Activar aquell sentiment és el que busca moltes vegades la propaganda política, com les poètiques abraçades de la campanya de la CUP. Però no sempre ho aconsegueix.

Enfront de la figura entranyable d'una Manuela Carmena que semblava rebre com una benedicció la possibilitat tardana d'un nou servei públic, apareixia una estirada Esperanza Aguirre, tan agressiva en la defensa del seu feu i tan sobrada de recursos que el contrast es convertia en una basa per a la jutgessa. Alguns cops d'efecte de la campanya d'Aguirre van acabar sent un bumerang, com aquell sofà impol·lut instal·lat als carrers de Madrid en els quals la marquesa es disposava a rebre els suggeriments dels ciutadans... perquè toca i sense que serveixi de precedent. Madrid com el saló de casa seva, una imatge tan poc creïble com la impostada utilització de la paraula “revolució” en els anuncis del PP.

Un dels obstacles que ha de superar un candidat és aconseguir que se'l conegui. Aguirre era molt coneguda. Manuela molt poc. Però la jutgessa va tenir una ajuda inesperada: la creativitat i capacitat d'agitació —gratis et amore— de l'autodenominat Movimiento de Liberación Gráfica de Madrid, un exèrcit d'artistes plàstics que van sembrar les xarxes i els carrers amb la seva imatge.

Sembla que també en la comunicació política falta aire fresc. Crec que els electors comencen a estar farts de ser tractats com a mers consumidors...de política

El mateix dilema se li va plantejar a Jaume Collboni, candidat socialista, enfront d'una Ada Colau ultraconeguda des que va titllar de criminals els banquers al Congrés. Collboni havia guanyat les primàries del seu partit, però seguia sent poc conegut. Va recórrer al seu amic Risto Mejide per dissenyar una campanya d'impacte. I ho va ser. Els anuncis eren efectistes, però hi ha divisió d'opinions sobre si finalment l'impacte va ser positiu o negatiu. Els resultats semblen abonar la segona hipòtesi. Primers plans del rostre de Collboni copejat per un guant de boxa: “Els ciutadans de Barcelona reben molts cops cada dia i jo no ho penso consentir”. Collboni “es trenca la cara per Barcelona”. “No fotem”, acabava.

El problema és que la campanya apareix com un “muntatge”. El candidat és el protagonista d'un artifici. Eficaç en el propòsit de cridar l'atenció, però cap emoció. Alfred Bosch va portar l'estratègia de la representació a l'extrem d'aparèixer com un imitador. Caricaturitzava amb eficàcia el discurs business-friendly de Trias i el castastrofisme de Podem, per després presentar-se a si mateix com el salvador genuí d'una Barcelona imminent capital de la República Catalana. Demostrar unes dots d'imitació semblants no ajuden a l'autenticitat: costa diferenciar on acaba l'actor i on comença el polític. En realitat, tot és actuació.

El contrast entre naturalitat i artifici ha estat molt present en aquesta campanya. Sembla que també en la comunicació política falta aire fresc. Crec que els electors comencen a estar farts de ser tractats com a mers consumidors...de política.