Messi és millor que Maradona

El Barça sona com un grup de rock, no necessita cap vídeo de motivació, ni funciona amb material sensible, endurit i allunyat de la seva sentimentalitat històrica, obstinat a aconseguir el triplet sense concessions de cap tipus després de conquerir la Lliga i ahir la Copa. L'equip té ara un sentit ampli del joc, ha augmentat el seu repertori futbolístic, de vegades per resistir i de vegades per marcar diferències, i disposa d'un solista únic, excels, impossible de defensar en zona o a partir d'una marca individual, com va pretendre anit Balenziaga. Res a veure amb els temps de Maradona i Goikoetxea: si Diego va patir l'Athletic, l'Athletic és avui víctima de Messi.

Messi mou el món des d'un racó del camp, el lloc del clàssic extrem dret, el del 7. Tot i que porta el 10 com Maradona, els seus gols són extremament difícils, inèdits, mai vistos, cap com el 0-1, segurament més complicat fins i tot que el de Getafe, aquell que el va emparentar amb Diego. Va prendre la pilota d'Alves a la seva banda, es fa fonedís davant de tres defenses, va aguantar l'entrada de Mikel Rico, va retallar Laporte i va rematar secament al pal d'Herrerín. Un gol sense precedents, només a l'abast de l'argentí, esmunyedís, hàbil i ràpid, excel·lent en el canvi de ritme, desequilibrant en el regateig i dissuasiu en el llançament, futbolista tècnic, fort i veloç, un 10.

El gol va tenir un pes definitiu sobre una final que es disputava a cop de tambor perquè l'Athletic se sentia a San Mamés. Els blanc-i-vermells jugaven amb intensitat, virilitat i força, a gust amb la tensió ambiental, fins que va comparèixer Messi. Els barcelonistes comptaven una ocasió cada vegada que compareixia el 10, com va passar en el 0-2 de Neymar, habilitat per Luis Suárez. El trio de davanters va batre el rècord golejador que tenia el triplet del Madrid (Cristiano, Benzema i Higuaín) des de 2012: 120 contra 118. No hi ha de moment cap antídot contra Messi-Neymar-Suárez, vestits per matar en un equip coral, capaç de disputar diferents partits en un, també en una final de Copa.

Hi ha moments de calma que es juguen tal com vol Busquets o Xavi. També hi ha minuts de gran desplegament, el joc de Rakitic. I després hi ha els instants deliciosos en què combinen joc Neymar, Suárez i Messi, assistits pels interiors i els laterals, sobretot Alves, excel·lent en el 0-3 del 10, més llest i veloç que tres defenses de l'Athletic. Als blaugrana tant els és ser visitants al seu estadi, a la pista i a la graderia, el Camp Nou ple d'una marea blanc-i-vermella tan atapeïda que es comptaven dos seguidors de l'Athletic per un del Barça. I van assumir igualment sense perpellejar la condició de favorits, van jugar com a campions de Copa.

El barcelonisme té una fe cega en l'equip de Luis Enrique. Ningú no vol saber res d'eleccions ni de l'Espai Barça, l'afició està concentrada en el triplet després del doblet i per tant en el partit del dissabte a Berlín. La Juventus serà un rival diferent de l'Athletic, un bon client per al Barça a la Copa. A l'equip basc, orgullós i recompensat amb el gol de l'honor, li van fallar els laterals i la defensa, desbordats per Messi, Suárez i Neymar, sempre excessiu i provocador, per bé i per mal. Ja se sap que als grups de rock també hi ha el músic pervers, avui reencarnat en Neymar.