El canvi sembla una cosa normal

L’esquerra de debò, la que espanta la meva àvia de les Tres Torres, irromp a la realitat política i la reacció a la seu electoral de Barcelona en Comú sembla la del Barça quan guanya la Copa Catalunya. Gala Pin diu des de l’escenari que han fet història i la gent somriu, beu cervesa, aplaudeix, però amb molta calma. Sobretot miren la pantalla gegant amb una concentració que recorda un experiment de Pavlov. “És que no s’ho acaben de creure. Guanyar imposa molt”, opina Gemma Galdon. És el canvi tranquil, com aquell lema del PSC, encara que només sigui per una nit.

El canvi es nota en molts detalls. Per les begudes et demanen la voluntat, el que et plagui, si vols ho pots decidir en assemblea amb els amics. La seu, a la Fabra i Coats, està oberta perquè vingui qui vulgui. Hi ha moltes mares arrossegant els nens que juguen amb el patinet o la baldufa, o que carreguen el nadó penjat al pit, estil indígena bolivariana. També n’hi ha que han vingut amb el gos. És el món oposat a les nits electorals de CiU a l’Hotel Majestic.

La pantalla gegant emet el recompte de TV3 amb una connexió d’Internet que s’interromp cada dos per tres. La Diana, una noia de Sòria que fa cinc anys que viu a Barcelona, em demana si els candidats sortiran a parlar. Diu que està molt il·lusionada però no ho exterioritza. “És veritat, la gent està molt tranquil·la”. La Diana ha votat per Barcelona en Comú perquè prioritzen la reivindicació social per davant de la independència. No és l’única: el “sí se puede” que criden els presents i l’interès minut a minut pels resultats a Madrid demostren que a molts el procés no els treu la son.

L’organització ha deixat en un racó uns pals de fusta amb un cartell amb la cara de Colau. A les deu de la nit els pals es distribueixen entre els afins que porten samarretes oficials de la plataforma. La Fabra i Coats sembla una desfilada de moda reivindicativa. Samarretes de Podem, de la PAH, contra CiU i alguna musical –la meva preferida és una del disc Autobahn, de Kraftwerk. A la plaça de Can Fabra sona música, l’Al·leluia de Händel que acompanya els jocs aquàtics de la font pública. A la cerveseria La Terraza, regentada per un matrimoni xinès, tenen sintonitzada la jornada de Segona Divisió.

La vida a l’exterior transcorre com si res quan es fa públic l’escrutini final: “Hem guanyat” i el previsible “esa, esa, esa, Ada alcaldessa”, són els càntics improvisats pels assistents. L’alegria tranquil·la desperta quan Ada Colau apareix davant els fidels invocant David contra Goliat. Al centre de l’antic empori industrial dels Fabra, lluny de la festa, hi ha un solitari tros del mur de Berlín dibuixat per Ignasi Blanch. La història no s’escriu fàcilment i fins i tot quan succeeix una cosa important de debò, el seu testimoni pot acabar en un pati perdut del barri de Sant Andreu.