Marina Rossell malgrat Calatrava i el ‘chill out’ d’Es Baluard

“Això és un chill out. No es pot abaixar ni llevar la música”. Es Baluard, Palma, divendres 22, passades les 10 del matí. L’advertència de la cambrera a la terrassa potser batià de bell nou l’espai: el Museu d’Art Modern i Contemporani i el seu contenidor extern, un afegit, allò que més gent té, estones.

Amb veu d’aigua dolça la cantant Marina Rossell intenta conversar; és impossible. Ella i l’altre volen convèncer la treballadora, si us plau, dos cops per hom, amb un gest. Insistents amb raons perquè abaixi o apagui el soroll estrident desfermat, per a ningú, el lloc i les taules són buides.

“Mi jefe no me deja”, argumenta l’uniformada –que no entén gens la nostra llengua. Diu que el regulador de l’aparell no ho permet tampoc. Pressió i nova consulta. En minuts, finalment gairebé s’emmudeix el so fort de discoteca nocturna o de platja brasilera –poc relaxant, gens ni mica chill, per cert. Era impossible creuar dos mots, xerrar a l’aire lliure ni que fos a cau d’orella. Aleshores i durant la mitja hora de la trobada, no hi hagué altres clients.

Aquest espai públic monumental està colonitzat, a la terrassa, part de la murada, ha esdevingut un rar i esponerós bosquet tropical amb molts de sofàs, cadires, ombrel·les, taulell / barres de bar i taules sobre pedres d’història. A més, hi ha l’urna de vidre i ferro, el menjador tancat que costà déu i sa mare, al seu moment, el 2000, que Patrimoni ho deixés fer. Ara, barra lliure!

Es Baluard està embotit, queda amagat just damunt el frontis que feien la mar i la fortificació, al marge de sa Riera. Com un malefici a l’entorn vola el bou de Calatrava, un artefacte de daus, una escala que esvera envesteix cap al cel i als ulls i fereix la Seu. Una brida de l’escultura (?) es trencà als inicis. Perill.

La privatització o cessió desmesurada de l’àmbit ciutadà ha estat un símptoma dels temps recents: la urbanització per l’oci comercial de l’espai civil, del territori comú, urbà i municipal. La ciutat renuncia, perden els ciutadans.

Palma a peu ha tornat un cúmul d’entrebancs, els establiments eixamplen la caixa a costa de sòl comunal, dels drets dels vianants i l’estètica. La interlocutora, l'artista Rossell, cultivada visitant habitual, observa: “Quina pena, al passeig d’es Born ja no poden caminar per llarg i dret com sempre. És interromput per taules i tanques”. Passar, badar, anar i tornar, seure o mirar el bulevard que era històric és un impossible. Es un eslàlom i et cobren, car.

El lloc dels fets primers és Es Baluard Restaurant & Lounge. El desplegament d’un bar restaurant que no quallà, l’han agafat per mà el grup del germans Robledo –que ja hi feren la Feria de Abril–, després de temptatives distintes d’explotació de la minicuina per part del poderós Tolo Cursach i l’extint menú del selecte Joan Gual, que l’anomenava a l’americana BLD, escapçant-li lletres.

Per escapolir-se, una ullada ràpida als quatre quadres grossos de Miquel Barceló, envoltats de mestres, nins i guia, detectar un Plensa i el bou blanc escorxat de Bernadí Roig. La proposta Carte Blanche és de l’escriptor Agustín Fernández Mallo. Cal trescar per defora del museu.

Lo més rar, bell i interessant del redol és a la closca, són les marques i senyes que es veuen al cul dels cantons de marès que no tocava veurer-se . Es destapà una cal·ligrafia a la pedra, cada signatura dels picapedrers per fer seva l’obra, just pel recompte i el cobrament de la feina. Els talladors i obradors de marès de la murada i es baluard (lo mateix), deixaren empremtes amagades. Caminant una mica la cantant passa la mirada i la mà per les mosses i senyes. Recorda i mira enfora.

Ella, Marina Rossell, amb un somriure i un tel de tristor als ulls, esbrina tímida la memòria i els ressons dins d'ella i al món del seu “estimat amic” Georges Moustaki. L’home i cos dels seus tres darrers discos, un solc que fonda la terra de la dona. Moustaki, potser és una mar sencera, la Mediterrània feta home i veu, compromís i art com himnes gens militars. Com és el cas de Le mèteque o Milord feta per ell per Édith Piaf. Allò i més ho canta i reinterpreta en homenatge a ell i a la música, la Marina.

“Moustaki, gran tipus, que llegia àrab vell. Un políglota multicultural. Un dia, a l’Alhambra, s’atracà als murs escrits d’al-Àndalus i anà llegint-me què deien”. El cantant duia la vida i els gens dels avantpassats jueus, àrabs, també grecs; entre egipci, francès nacional, examinat per Mitterrand. Home de Corfú, Alexandria, París, rodamón, motorista i gran amant expliquen. “Mousta” li diu ella. “Youssef” com signava ell les cartes que Georges finalment. Jueu errant, pastor grec, métèque estranger sempre immigrant, resident expatriant. La gent d’ara.

La cantautora s’explica i demana, evoca coneguts absents, i d’altres en silenci creatiu. Recorda un sopar a Barcelona amb el també enyorat Manuel Váquez Montalbán quan ella – abans del 92– quan RNE Ràdio 4 li lliurà el premi del Disc Català de l’any. La cançó de Barcelona Rosa de Foc amb lletra del novel·lista.

El "premi" trofeu pel seu èxit –votat– fou una obra d’art radical, ferro rovellat: una verge agenollada –com figura com les de bacina– amb espasa i corona de tatxes de Jaume Canet, el ferrer trencador que habitava escàpol a Blanes.

La cantautora de l’Alt Penedès ha fet un salt de dos dies des de Barcelona a Palma, mentre roda per Europa i més a prop dels sons que ara s’evoquen pels 70 anys de l’alliberament dels camps nazis i l’horror que no caduca. Diu de Palestina, les dones, el mercat digital i mota de tantes causes bones.

Rossell a Mallorca actuà al teatre municipal dit Catalina Valls. Ella, amb Pere Sampol, feu el ressò del llibre, Los cinco principios superiores del pacifista Joan Carrero de la fundació S’Olivar d’Estellencs, qui s’alçà candidat al Premi Nobel de la Pau l'any 2000 i fou promotor del “Fòrum Internacional per a la veritat i la Justícia a l'Àfrica dels Grans Llacs” .

L’arquitectura i jardineria efímera (?) del chill out d’es Baluard és de l’arquitecte Toni García Ruiz Puigserver; és fill de Luís GR Guasp [que signà Baluard i Palma Arena]; nét d’Antonio GR Rosselló, militar, 23è arquitecte municipal de Palma i potentat i renét del fundador de la nissaga de poder sense baules trencades: el general enginyer, governador militar el 36. Luis Garcia Ruiz GR, l’home que guanyà la guerra per Franco.

La cambrera de la música advertí que l’off Baluard era un chill out. Un extern ja no demana més: per ventura la definició dominarà com una llosa l’artefacte museístic que encara no sap ben bé què vol ser de gran i ja és granat, té més de 12 anys.

Quatre directores des de 2003 han treballat per ordenar el desig del promotor, l’editor Pedro Serra. Passà pionera i fugaç Teresa Pérez-Jofre, que agafà el timó desprès que els triats Thomas Jeffet i Bartomeu Marí "Agustinet" –exMACBA– rebutgessin l’envit. Una darrere l’altra: han estat cappares Marie-Claire, Oberquoi, Cristina Ros i ara Nekane Aramburu.

La cantant camina i guaita i copsà detalls. Menta un vers d’una cançó, i recorda, altre pic, xerra de Paco Ibáñez, de Maria del Mar Bonet, dels Goytisolo, de Josep Pla, de Serrat. Retorna l’argument Moustaki, qui li enviava cartes amb dibuixos i retrats. Breu, a l’aire de la brisa, diu el to melòdic de marxa balada de quatre ratlles, en homenatge a Sacco i Vanzetti, obrers immigrants anarquistes italians a Massachusetts, executats el 1927, per suposat assassinat i sense causa justa segons es digué mig segle més tard per part de l’autoritat. És una memòria global (i cinematogràfica) profunda: Ella diu: ”Sou aquí Nicola i Bart / sempre vius i sempre valents....Mai la mort no se vos endurà”.