Pachá, la icona de l’oci nocturn

Dos minuts després de penjar el telèfon, després d'una conversa de gairebé tres quarts d'hora durant la qual ha suggerit certa correlació entre la situació actual de Pachá Sitges amb l'auge del sobiranisme català, s'ha penedit de no haver actuat com un gàngster i ha insistit en més d'una ocasió en què és a la nit quan es coneix la veritable naturalesa de l'ésser humà, Ricardo Urgell, 75 anys, fundador del grup Pachá, torna a cridar. “Mira, és que he volgut prémer el botó del play per gravar la conversa i, no sé, no s'ha gravat res”, informa. “Podries enviar-me el que has gravat?”. Li informem que hem apuntat. Es fa un silenci. “Saps què passa?”, torna Ricardo. “És que els meus fills no es fien gaire del que pugui dir a les entrevistes, opinen que de vegades parlo massa. I res, volia que escoltessin la conversa”.

En vigílies de l'estrena del documental Pachá, el arquitecto de la noche , produït per Shine Iberia (Masterchef) i que s'estrenarà el proper 25 de maig al madrileny Cine Capitol per ser posteriorment emès per Canal +, Ricardo ha tornat a enfrontar-se als mitjans. A la seva manera, és clar. Mentre el documental és una interessant, vibrant i plagada d'hilarants anècdotes repassada per una trajectòria vital i professional que va arrencar a Sitges el 1967 i que ha portat la casa de les dues cireres a convertir-se en potser la icona d'oci nocturn més global i respectada del planeta, el discurs del fundador s'allunya de tots els tòpics associats a l'empresari d'èxit. Va inventar la gresca tal com la coneixem i s'ha mantingut a dins o, almenys, en els confinis de la moda durant gairebé 40 anys, sense aparentment fer cap esforç per seguir cap tendència.

La seva potser sigui la veritable primera marca Espanya d'abast planetari i ell és molt més Balenciaga que Amancio Ortega. “Mira, et suggereixo que, quan acabem de parlar, recomanis als teus caps que canviïn el nom del diari. En comptes d'EL PAÍS hauria de dir-se Espanya pandereta. I si no volen, en muntem un junts. La veritat, no sé on acabarem. Els que gestionen tot això no en tenen ni idea. No he votat mai. A veure, per què he de votar per un senyor que no conec de res?”, comenta Urgell que disposa de 20 discoteques repartides per 13 països (“tenir franquícies de Pachá és complicadíssim. Si fóssim McDonald’s seria molt més fàcil”), un hotel, quatre restaurants, un vaixell, un segell discogràfic i fins i tot una marca de moda. En els propers anys espera aconseguir la xifra de 25 hotels i 65 locals d'oci, entre restaurants i clubs. Només un monstre d'aquestes característiques podria el 2013, quan Las Vegas començava a discutir a Eivissa el tron com a capital mundial de l'electrònica de ball, decidir que no pagaria els sous astronòmics que dj’s estrella com Tiësto o Swedish House Mafia reclamaven (al voltant de 100.000 euros per nit). “La música electrònica no ha evolucionat en 20 anys i s'ha convertit en una cosa per a idiotes”, declarava llavors a The New York Times, Piti Urgell, germà petit de Ricardo. La loquacitat és, en aquest clan, genètica.

“Em penedeixo de les coses que he fet i de les que no, però, sobretot, em penedeixo de no haver estat més fill de puta”, informa Ricardo. “He estat molt light, molt net. I en aquest món cal ser molt brut”. Després de confirmar això, l'empresari s'apressa a demanar disculpes per la seva performance al documental. “És que sé que molta gent vindrà a queixar-se. Tots aquells que no he pogut anomenar, perquè no hi havia temps o, simplement, perquè se'm va passar. Ja veuràs, s'estrenarà el documental i començaran a trucar per dir-me: ‘Ricardo, no has parlat de mi!”. Això, a Urgell, li sap greu perquè si per alguna cosa s'ha fet famosa la marca Pachá no és només per ser pol d'atracció de celebritats de tot tipus –no deu existir cap personatge que hagi estat portada de revista del cor que no hagi passat una nit en alguna d'aquestes discoteques- , sinó per la manera en què els ha tractat. I en això, és clar, té molt a veure el caràcter de Ricardo. “Per mi, tots són iguals. Rics, pobres. A tothom se'l tracta igual i es tracta de donar-los llibertat, dins d'una norma i, mira, si alguna cosa sobra ara són normes. Si fins i tot sembla que n'aprovaran una per prohibir que la gent folli a les discoteques! No m'interpretis malament, però a l'època de Franco ningú no ens feia cas i tot era més lliure. Avui tot el que pots fer amb el teu negoci depèn de si ets amic d'algun polític important. Jo no en sóc de cap”.