Jacques Audiard, el contundent mestre de la violència

Violència, personatges contundents, un estil propi amb la càmera, gran potència en el seu cinema. La carrera de Jacques Audiard (París, 1952) s'ha basat en aquests fonaments fins a convertir-se en un dels grans realitzadors europeus. A Espanya el seu treball no va arribar fins a Llegeix-me els llavis (2001). La seva popularitat va créixer amb De tant bategar se m'ha parat el cor (2005) i es va reafirmar amb una obra mestra, Un profeta (2009), Gran Premi del Jurat de l'any que va guanyar la competició francesa La cinta blanca, de Michael Haneke, i va aconseguir arribar als Oscar. De óxido y hueso va perdre currículum, i amb Dheepan recupera certa fermesa, però no està entre els seus grans treballs.

A Dheepan, que s'ha presentat aquest matí a concurs, Audiard utilitza la guerra civil a Sri Lanka –on van morir fins a 100.000 persones– com a punt de partida per mostrar com tres persones poden convertir-se en família. El protagonista, guerriller tàmil, fastiguejat de la violència, decideix emigrar: la manera més fàcil és amb una família i se suma al viatge una noia i una nena de nou anys, sense cap parentiu entre elles. A França acaben com a porters en un dels barris d'extraradi, la banlieue, erosionat per les drogues i la violència. Allà comencen a créixer emocionalment com a família, mentre a l'exterior la situació es radicalitza més i més. Qui hagi vist The wire sabrà fins a quins extrems es pot arribar.

Però Audiard ha explicat aquest matí que estava molt més interessat a “explicar una història d'amor des d'un angle diferent”. La idea primigènia ja existia abans d'Un profeta i fa quatre anys que treballa en el projecte: “Vam decidir centrar-nos en la parella… i reconec que m'atreu la idea que en un film francès es parli tàmil”.

Audiard ha confessat que no sabia gaires coses del conflicte i que per descomptat defuig qualsevol possibilitat de missatge polític: “Com que no volia ficar la pota, vam ser molt precisos amb el càsting, que aquelles peces encaixessin. En la feina amb Noé Debré i Thomas Bidegain, els guionistes, vam canviar molt el primer esborrany. No volíem fer un documental sobre Sri Lanka, ni un sobre aquells barris ni llançar un al·legat polític. És una guerra horrible, la gent continua patint, em vaig sentir tan commogut com enfadat quan vaig començar a veure fotografies de les matances. Però la banlieue i el conflicte són el background, no necessitem com a narradors començar a descriure'ls. En realitat, trobo molt difícil descriure les coses en pantalla. Normalment derivo cap a l'abstracte; no sé si sabré canviar en el futur”. Tanta elaboració el va portar fins i tot a la reescriptura durant el rodatge, perquè llavors va sentir que havia d'enfocar encara més la pel·lícula “en els personatges”.

Es considera el director de la violència? “És cert que la gent em pregunta sempre si necessito la violència per fer cinema. I encara em sorprèn la pregunta. No sé respondre. A mi, a Dheepan m'interessava aquella història de família falsa que s'acaba convertint en una de veritable”. Ni tan sols creu que amb el seu cinema estigui retratant França: “Vam mostrar diferents parts del país, però mai amb ànim descriptiu, sinó a través del punt de vista dels personatges”.

Al final de la trobada amb la premsa, el cineasta ha confessat que ha corregut, i molt, per arribar a Canes: “Ha estat un procés llarg, de 3 o 4 anys d'escriptura… i al final hem hagut d'acabar ràpid. Com més ràpid et mous, menys penses, i això m'agrada. No et planteges coses, no tens temps per a penediments”.