Polònia dubta del seu miracle econòmic

Un home des d'una torre vigila el seu país. Jan Krzysztof Bielecki, ex-primer ministre de Polònia per un any, el tumultuós 1991, s'asseu en una sala de l'imponent gratacel Rondo 1. El dimarts de la setmana passada Varsòvia, la locomotora econòmica d'Europa de l'Est, amb un creixement del 3,4% previst per 2015 i un augment del PIB del 25% des de 2008, es veia submergida en un mar de núvols negres.

“Sobre el miracle polonès sóc molt optimista per als propers set anys”, explica en una entrevista concedida com a cap del Consell de l'Institut Polonès de Relacions Internacionals. “El creixement ha seguit sostingut fins i tot durant les turbulències de la crisi europea i la guerra d'Ucraïna. Hem diversificat, i ja ni tan sols la fi dels fons de cohesió europeus el 2020 sembla un problema: amb la nostra reconversió aspirarem a altres subvencions en projectes de R+D”.

Bielecki no veu fissures en l'horitzó de gratacels que han brollat en deu anys al seu voltant, que han amagat el Palau de Cultura i Ciència estalinista que abans protagonitzava el perfil de la ciutat. “Fins a 2025 tenim una demografia molt bona, amb joves dinàmics i preparats, molt millors que la generació de Solidaritat, que ha pogut tenir molt bones intencions però no sempre les va desenvolupar”.

Dinamisme. Joventut. Formació. Són els mantres que repeteixen els actors econòmics polonesos. Bielecki, un dels grans privatitzadors dels primers anys de la democràcia, es mostra esquiu quan li pregunten per la desigualtat com a ingredient del miracle econòmic del país. “Els salaris estan creixent”, assegura.

A la recent primera volta de les eleccions presidencials, els temes de política social es van imposar i van donar la victòria al conservador Andrzej Duda, del partit proteccionista Llei i Justícia. El retard de l'edat de jubilació, la flexibilitat i la precarietat són vitals per als joves. Aquestes males condicions laborals són precisament una de les raons que encoratgen la caiguda demogràfica citada per Bielecki.

Els símbols de prosperitat són anorreadors. El país mostra una fe commovedora en els centres comercials i els restaurants internacionals. En antics barris industrials de Varsòvia, com Powisle, les botigues de Lamborghini treuen el cap entre lofts de luxe.

Però tot això sembla molt llunyà al barri de Praga, en què moltes cases comparteixen encara bany comú. Resulten fàcils de reconèixer: són els edificis d'abans de la guerra amb la verola de les bales a la façana. El pessimisme recorre els carrers. No és fàcil trobar un veí que no parli d'una Polònia enfonsada, sense indústria ni ocupació decent.

Una nena surt bruta d'un edifici ruïnós. A dins, un home que treballa en una petita reprografia explica que el dia abans li va arribar una carta avisant-lo que el propietari d'abans de la guerra havia reaparegut i li oferia un reallotjament per pagar lloguer aquells anys. “Però la majoria de les persones que viuen aquí no pagaven. Són massa pobres”, explica. En lloc del seu edifici imagina que en construiran un com el de la vorera de davant, per a les noves classes mitjanes i els artistes que van substituint la població autòctona des que el metro va arribar al barri. Malgrat aquest procés, gran part dels comerços estan tancats. En una ràpida enquesta electoral, Praga confessa que vota la dreta de Llei i Justícia.

Les xifres de desocupació poloneses són de l'11,3%, però el 80% dels treballadors guanya per sota del salari mitjà (uns 800 euros, la meitat que a Espanya). Un terç d'empleats tenen els anomenats “contractes porqueria”, sense amb prou feines drets socials. Un altre terç són autònoms que treballen per a grans indústries (així ha passat a les drassanes).

Stefan Zgliczynski, director de l'editorial Ksiazka i Prasa i de la versió polonesa de Le Monde diplomatique, va ser fins fa poc habitant orgullós del barri de Praga. També va formar part de l'esquerra anticomunista durant el règim; ara es lamenta per la inexistència d'alternatives socials que no siguin la ultranacionalista. “Els carrers estan plens de cotxes bons, però vivim de préstecs. No tenim aquests diners”, explica sobre les altíssimes taxes d'endeutament familiar.

El seu saló està empaperat de cartells de la resistència Palestina. Insisteix: “Guanyem un terç del que guanyen els europeus. Així atreu el Govern les grans empreses”.

Casos com l'obertura d'un centre logístic d'Amazon l'any passat alimenten periòdicament la polèmica nacional per la distribució de la nova riquesa. Els salaris que oferia l'empresa eren cinc vegades menors als alemanys, i alguns executius de la companyia es van felicitar fins i tot perquè només un 17% de treballadors del país estaven sindicats. “Tothom tem perdre la feina i no es mou”, explica Zgliczynski. “Tenir una feina és com una muntanya d'or. I acceptes les condicions o te'n vas”.

Al barri de Praga creuen que des de les torres del centre de Varsòvia no se'ls veu.