Mans a la crònica
L'obra va dels terratrèmols de les Terres de l’Ebre deguts a la plataforma del Castor, fins a les connexions polítiques corruptes
L’amant xinès, obra amb què Margarida Aritzeta (Valls, 1953) torna a la novel·la negra, compleix bona part de les normes del gènere. Hi ha delictes, una investigació carregada d’intriga i bons i dolents. Els bons, com mana el cànon d’aquest tipus de narrativa a Europa, són policies (Mossos d’Esquadra), i els dolents tenen els motius que tenen quasi tots els dolents del món, manin o no. Però hi ha quelcom més en aquesta obra: fortes dosis de crònica social.
Aquesta crònica va des dels terratrèmols de les Terres de l’Ebre (la novel·la discorre per complet de Tarragona cap al sud) deguts a la plataforma del Castor, fins a les connexions polítiques relatives a la corrupció, passant per les peripècies del tarragoní Fortí de la Reina. No manquen al·lusions a la crisi i al fenomen migratori. Sense oblidar un jutge prepotent de qui el lector es queda amb ganes de saber-ne més. Que hi hagi un jutge insuportable (al final ho és menys del que els personatges insinuen) forma part del paisanatge del país. Podent ser-ho, per què no ho haurien de ser?
En paral·lel a la intriga central, Aritzeta marca les característiques dels personatges i, pel que no explica d’ells, sembla que hagi deixat la porta oberta a una certa continuïtat d’aquest món, a la manera, per exemple, de Henning Mankell però sense les dimensions de vegades excessives del suec. És com si la narradora s’hagués forçat a donar al lector els mínims imprescindibles per tal de permetre-li comprendre la psicologia dels personatges, a la vegada que li anuncia que aquesta vida que s’explica n’encobreix una altra que serà objecte narratiu, si s’escau, en obres futures.
L’AMANT XINÈS
Llibres del Delicte
286 pàgines. 15,95 euros
Aritzeta juga també amb els noms. La protagonista, mossa d’esquadra i recuperada d’un relat anterior, és Mina (de Jaumina) Fuster, un clar homenatge al malaurat Jaume Fuster, precursor del gènere en llengua catalana amb la recordada De mica en mica s’omple la pica. Hi ha un mosso de cognom Boada (Joan Boada va ser un eficaç i enyorat secretari d’Interior al govern tripartit) i el jutge “perdonavides” es diu Milans del Bosch, per citar-ne alguns exemples.
Una de les coses apreciables de la novel·la és que, malgrat que la protagonista és una dona, l’autora no s’ha permès conyetes amb les qüestions de gènere. Els personatges, en general, es comporten de manera realista sense haver de donar explicacions sobre el seu sexe ni les seves apetències.
Però hi ha més joc, en aquesta novel·la aparentment només d’intriga. Quasi al final de l’obra el lector hi trobarà, de la mà d’Aristòtil, clares al·lusions a la teoria literària per la via del teatre, segurament fruit de la feina de professora de literatura que l’autora compagina amb l’escriptura de ficció. No són, però, al·lusions extemporànies i pedants. En realitat, no poques novel·les negres són una investigació criminal i, alhora, una investigació sobre les dificultats d’assolir la veritat, amagada a cada revolt de la vida. El cas més clar és, probablement, La maledicció dels Dain, del mestre Dashiel Hammet. Mina Fuster, com la major part de policies europeus de ficció (de Maigret a Montalbano), és una servidora de la llei. Els personatges de Hammet (o de Chandler o d’Horace McCoy), en canvi, miren la llei amb un fons de sospita: bé podria ser que la llei fos injusta o que, si més no, els seus agents la interpretessin a favor dels poderosos. Fuster participa de la sospita en algun moment, però acaba per imposar-se en ella la visió socialdemòcrata d’una policia al servei del ciutadà.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.