Woody Allen: “A la vida només té sentit distreure la gent”

El proper 1 de desembre Allan Stewart Konigsberg, és a dir, Woody Allen, farà 80 anys. Al cineasta novaiorquès no sembla que li importi gaire el canvi de dècada, és més, a Canes ha assegurat aquest divendres al matí que no canviarà d'estil, no abandonarà l'humor per entrar en profundes disquisicions. “Altres artistes i molta gent en general ho ha fet, perquè amb l'edat canvia la perspectiva. Però no serà el meu cas, no em posaré seriós, a l'estil Bergman. El meu talent està en l'humor, ningú em donarà diners per rodar drames. Ja em vaig posar seriós quan era jove: vaig fer entrevistes avorrides i vaig fer pel·lícules pesades”, explicava amb el seu mig somriure a la presentació a la premsa d'Irrational man.

El protagonista d'aquest film noir és un professor de filosofia, Abe Lucas (Joaquin Phoenix), tan carismàtic com devastat emocionalment, que sent que faci el que faci (ensenyar, activisme polític, viatges en ajuda humanitària) no hi ha grans diferències. Ni mudant-se a un petit college, on comença a combinar dues relacions: amb una professora –Parker Posey– encallada en un matrimoni frustrant i amb la seva alumna més brillant –Emma Stone–). De sobte, quan sent una conversa en un restaurant, Lucas troba de sobte una motivació, un impuls vital que el canvia de cop, i li dóna forces… encara que aquest estímul el porti al crim.

Com a professor de filosofia, Lucas parla sobre Kant, els existencialistes, Kierkegaard i –òbviament parlant de crims– hi ha una referència a Hannah Arendt i la “banalitat del mal”. Allen considera que ell no ha aportat res nou a la filosofia, sinó que el seu cinema és producte dels filòsofs que ha llegit. No obstant això, sí que ha reflexionat àmpliament a Canes sobre la importància de les decisions i de les creences en la vida de l'ésser humà. “No crec que hagi donat espai en aquest film a la irracionalitat, sinó que tothom a la vida hem de triar, un fet que sol passar sobtadament. Si l'elecció és la correcta, bé. Però en el cas del meu personatge, Lucas es decanta per la irracional. Crec que l'ésser humà necessita creure, per això existeixen les religions”. I ha aprofundit: “Vaig llegir Primo Levi, i posteriorment altres supervivents de camps de concentració, i em vaig adonar que si havien sortit vius d'aquell horror va ser pel seu fervent comunisme. Tenien una motivació. És igual que després el comunisme es mostrés com un sistema fracassat. A ells els va funcionar, els va donar un estímul. No importa si la creença és certa o no, sinó que la tinguis, perquè farà que la teva vida sigui millor”.

Llavors, en què creu Woody Allen? Quin sentit té per a ell la vida? “La vida passa, nosaltres la solem cavalcar en mala posició… L'hem d'afrontar de forma positiva. Al final, no hi ha cap significat ni sentit ulterior. Tot el que ha estat creat s'esvaeix. Les grans obres de Shakespeare, Beethoven… Puff, se'n van. Per mi, l'únic que té sentit a la vida és distreure la gent. Quan faig cinema, primer em distrec a mi mateix, i després distrec el públic. Durant una hora i mitja s'obliden de mals humors, la mort… És afalagador veure la gent riure amb la teva feina, i en el meu cas és agradable mantenir-me ocupat i no encarar la realitat”.

Els cineasta només ha estat divertit amb aquestes respostes. La resta de la roda de premsa Allen mirava a l'infinit –en un parell d'ocasions els periodistes li han preguntat si era allà, i de sobte semblava que es despertava– abans de filosofar sobre el seu treball o possibles crisis morals al segle XXI. “No, avui dia no vivim una falta de valors més gran que la de fa segles. En cada racó del món passen coses horribles, hi ha crisis morals. Però és que sempre ha funcionat així. D'això s'ha alimentat el cinema, el teatre –i el gran exemple és Shakespeare– les novel·les… Les infidelitats, els triangles amorosos, el crim són llavors de l'art”. I per això, sense ser gaire explícit, ha defensat el final de la seva pel·lícula, un últim pla una mica ambigu: “El que ha viscut l'estudiant és una lliçó de vida, i la vida és ambigua. Amb el temps estic segur que entendrà l'ambivalència perquè en 50 o 60 anys la perspectiva vital canvia”

Al seu costat, les actrius Parker Posey i Emma Stone han parlat sobre la senzillesa dels rodatges d'Allen, el plaer que suposa participar en un i de com, en cas de dubte, el cineasta els deia: “És una pel·lícula, no t'ho pensis tant”.

Sobre els seus propers projectes, no ha fet referència ni al seu següent rodatge, que protagonitzaran Kristen Stewart, Blake Lively, Jesse Eisenberg i Bruce Willis, ni al museu sobre la seva obra que la productora Mediapro planeja muntar a Barcelona a l'edifici de l'antiga Escola d'Arts i Oficis (per cert, a Irrational man es parla de “l'Espanya romàntica”), però sí sobre la seva futura sèrie de televisió per a Amazon: “Hi estic treballant i espero no decebre-us, però està sent una lluita… Una catàstrofe. M'he ficat en això de les sis hores i mitja… Estic escrivint. Encara no en sé el resultat. Em fa una vergonya haver acceptat…”. I s'ha posat a riure. Com un nen.