El vot de la generació 15-M

Mai abans l'edat no havia tingut un protagonisme tan central a l'hora d'entendre l'escenari polític del nostre país. La distància política que separa joves i grans ha aconseguit els últims anys unes dimensions fins avui desconegudes. Així ho mostren les enquestes més recents. Segons aquestes enquestes, si bé les generacions més grans encara semblen continuar vivint sota la lògica del bipartidisme, les més joves s'han rendit en massa als encants de Podem. Entre aquests últims, la intenció de vot a la formació liderada per Pablo Iglesias superaria folgadament la suma de PP i PSOE junts.

Les diferències polítiques entre joves i grans no són noves. Ja en el passat les diferents generacions havien mostrat un comportament electoral diferenciat. No obstant això, la bretxa entre joves i grans s'havia reduït de manera molt significativa els últims temps. En les eleccions generals del 2011, els menors de 25 anys no van votar d'una manera gaire diferent a altres grups d'edat. Segons el CIS, gairebé la meitat dels joves es declaraven llavors votants del PP o del PSOE, la qual cosa suposava amb prou feines dos punts de diferència pel que fa a la resta de la població. Només quatre anys enrere, el suport al bipartidisme era generalitzat entre l'electorat espanyol amb independència de l'edat.

Hi ha una narrativa molt estesa en el debat públic que defensa que el primer símptoma de la crisi del bipartidisme va aparèixer precisament el 2011 amb el sorgiment del 15-M. És cert que, segons les enquestes, el suport al PP era marginal entre els qui van participar en aquella mobilització. No obstant això, el moviment dels indignats no es caracteritzava en aquell moment per una particular fòbia al Partit Socialista. De fet, entre els activistes del 15-M, el PSOE hauria estat la formació més votada en les eleccions generals del 2011. Així, la creença que l'oposició al bipartidisme era un element aglutinador del 15-M no s'ajusta a la realitat.

Els joves han demostrat en el passat ser particularment volàtils en les seves preferències partidistes

Si l'edat no va ser un factor clau per entendre la competició partidista al nostre país durant la passada legislatura, actualment s'ha convertit en l'element central. Mai abans les enquestes no havien mostrat amb tanta contundència unes diferències tan abismals entre generacions. Podem aconsegueix entre els més joves una intenció de vot molt propera a la que observem quan es produeix una victòria per majoria absoluta. No obstant això, el seu atractiu s'esvaeix completament entre els qui tenen més de 60 anys. Les enquestes suggereixen que si només votessin els d'aquesta última generació, seria el PP el que aconseguiria la majoria absoluta.

Aquestes diferències generacionals s'explicarien en part pel fet que els grans perdedors de la crisi econòmica han estat els més joves. En efecte, tant la precarització laboral com la destrucció d'ocupació s'han concentrat molt particularment entre els de menor edat. I l'evidència ens mostra que Podem és particularment atractiu entre els qui més han sofert l'envestida de la crisi.

Com argumenta l'investigador del CSIC José Fernández-Albertos en el llibre Los votantes de Podemos (Catarata), el partit de Pablo Iglesias s'està consolidant com el partit dels perdedors de la crisi i dels qui més noten la falta d'oportunitats.

La incògnita que es manté oberta és fins a quin punt la crisi del bipartidisme és un simple parèntesi o ha vingut per quedar-se. La crisi de confiança política que viuen els joves és de tal magnitud que es fa difícil pensar que aquesta tendència pugui revertir-se a curt termini. Tot i així, els joves han demostrat en el passat ser particularment volàtils en les seves preferències partidistes. Per exemple, Felipe González va arribar a la Moncloa el 1982 especialment alçat pels més joves, però també van ser els joves els qui van estar darrere de la seva derrota en les eleccions legislatives del 1996.

En definitiva, Espanya viu avui un conflicte generacional sense precedents. Els joves, altament decebuts amb el sistema polític i particularment castigats per la crisi econòmica, senten com les institucions els han abandonat a la seva sort. Els polítics farien bé a situar les demandes i necessitats dels joves entre les seves prioritats més immediates. El mapa polític que es consolidi els propers anys dependrà en bona mesura de com es resolgui aquest conflicte entre generacions.

Lluís Orriols és doctor per la Universitat d'Oxford i professor de Ciència Política a la Universitat Carlos III de Madrid.