Eugenio, una ració de dopamina

L’ésser humà no és l’única espècie que riu, però segurament és l’única que sap fer riure els seus congèneres. Està bé que TV3 dediqui un programa als humoristes. Practiquen un art que ens fa passar estones divertides, però no els tractem amb la mateixa prosopopeia que semblen merèixer els practicants d’altres disciplines. És la marginació del pallasso. I, en canvi, l’humor, el bon acudit basat en la manipulació intel·ligent de materials lingüístics, és una cosa particularment saludable. Ho explica, per exemple, el neurocientífic Scott Weems al seu llibre Ja (que no podia titular d’una altra manera): la dopamina, un dels neurotransmissors emparentat amb l’humor, es considera la recompensa química del cervell. I en això, que l’humor augmenti la dopamina disponible, s’assembla a altres activitats tan interessants com el sexe o menjar xocolata.

El programa es diu Còmics i la nit d’estrena va estar dedicada a l'Eugenio. L’element infal·lible, el millor i que es va fer curt, va ser quan rescataven gravacions de l’Eugenio explicant uns quants dels seus “saben aquel que diu”. Gran còmic. Però el programa no vol ser només una reposició de les seves actuacions. Busca el testimoni de gent propera al personatge perquè ens expliquin la seva vida, el seu tarannà fora de l’escenari. Saber-ne alguna cosa més. Anit va ser el fill de l’humorista, xerrant a casa amb Àngel Llàcer, el presentador, que en aquesta circumstància fa un paper molt més agraït que quan toca el capítol de les gracietes. I una colla de personatges, des de l’actor Pep Cruz o el sociòleg Salvador Giner, passant per Albert Om i Quim Masferrer, van explicar la seva experiència com a oients de l’Eugenio, l’acudit que més els agrada o van apuntar hipòtesis sobre la mena d’humor que practicava, quins eren els seus mecanismes.

En una cosa van coincidir: aquells mateixos acudits explicats per altres, sense la seva austera prosodia, perden tota la gràcia. Per això mateix no va tenir sentit anar a visitar una colla de xinesos per comprovar, amb la interposició forçosa d’una traductora, si també els feien gràcia. Ningú no va riure. D’ací, d’algunes declaracions del mateix Eugenio i d’esbossos antropològics fets per alguns convidats s’apuntava una teoria sobre el sentit de l’humor dels catalans, en una recerca de la nostra teòrica idiosincràsia a l’hora de riure. Que si som apagats o ensopits, etc. Una feina on sempre s’acaben cuinant estereotips, perquè hi deu haver catalans a qui els agrada Els Morancos i andalusos que s’hi avorreixen de valent.

Els millors moments van ser quan rescataven gravacions de l’Eugenio explicant uns quants dels seus “saben aquel que diu”

Llàcer condueix el programa amb un to entusiasta des d’un escenari petitó, amb públic, i és allí on es fa el show final. Hi van ser Reeugenio, estava cantat, i Carles Latre, que va donar una lliçó magistral sobre l’art de la imitació de la qual Llàcer –ja es veia venir i suposo que era part del gag– en va treure poc profit a l’hora de fer la seva, d’Eugenio. Sembla ser que a cada programa, un convidat imitarà el personatge de la setmana (Capri, Mary Santpere, Pepe Rubianes…). Ai.

En tot cas, Còmics fa passar una bona estona, si no el compliquen massa.