De Còrsega a Ítaca

L'anunci de CDC, a l'inici d'aquesta campanya electoral, de posar a la venda la seu central al carrer Còrsega, juntament amb la decisió de no celebrar més les nits electorals a l'Hotel Majestic són dues de les accions polítiques més rellevants d'aquesta formació política. No es tracta –tot i que segurament hi ha consideracions econòmiques o funcionals, entre d'altres– d'una acció administrativa. És un gest poderós i significatiu, amb grans metàfores polítiques. Canviar la ubicació de la gestió de l'aparell i traslladar l'escenografia política és llenguatge polític. És estètia i litúrgia. No és un tema immobiliari o gerencial. Els seus promotors argumenten que aquestes decisions s'emmarquen –i il·lustren– en un procés de refundació (del partit), i que aquests senyals hi contribueixen eficaçment. I tenen raó.

“En el teatre de la política, l'escenografia ho és tot”, deia Bob Mondelo, periodista polític nord-americà. I en l'administració de la política, la seu és símbol, més que funció. Génova o Ferraz, per exemple, són sinònims (o una variant geogràfica d'un nou concepte d'acrònim) de PP i PSOE, respectivament. Les ubicacions, les dimensions i les funcionalitats dels edificis han acompanyat aquestes organitzacions en el seu creixement electoral. El PSOE és a Ferraz des del 1987, on es van traslladar des de Santa Engracia; i el PP a Génova, des del 1983, on es va traslladar després de diversos anys d'ocupar un petit immoble al carrer Silva.

Els dos trasllats es van deure a l'augment de vots. Mida, alçària, per representar, acumular i gestionar el poder. Una concepció immobiliària aplicada a la gestió política per a qui, en temps de la bombolla del totxo, es preguntaven quant valen les seus dels partits polítics espanyols amb la pretensió de fer paral·lelismes polítics absurds. Concepció que, en la societat de les xarxes, deixa les seus, moltes vegades, com a closques buides d'operativitat, vitalitat, diversitat i capital polític. Encara que en el cas del PSOE, com d'altres partits amb llargues i històriques trajectòries, les seus (les cases del poble socialistes, els batzoki dels nacionalistes bascos, o els ateneus republicans) representaven espais de socialització –cultural, social i política– i no les parets fredes convertides en els temples del secretari d'organització, des de les quals s'administren jerarquies i organigrames.

En aquest context, els edificis i les seus polítiques dels partits s'han quedat buits de persones, i d'idees. Grans espais que ressonen, que recorden temps passats; assemblees de culs de ferro i braços de fusta; tabac i debats interminables. Aquell ambient ja no tornarà. I val més així. Però no està sent substituït per la remor dels teclats dels portàtils, per la música, pel riure i la creativitat. El caduc es resisteix, el nou no emergeix entre les parets de l'esgotat centralisme democràtic. És temps de coworking polític. I les seus han quedat obsoletes en la societat de les xarxes i nodes.

La litúrgia política llangueix. Aquest és un altre dels símptomes que, inequívocament, reflecteix l'esgotament (cultural i estètic) de l'oferta política tradicional. L'escenografia política habitual dels actes públics transforma els participants en figurants i la jerarquització dels espais (a l'escenari i a l'auditori) consolida les nomenclatures del poder. La majoria dels actes polítics són incapaços de crear una atmosfera memorable i de fort contingut emocional que permeti una implicació personal de qui hi va. Que un partit canviï de seu i de plató mediàtic, simultàniament, (res més memorable que el balcó de l'Hotel Majestic i els seus records de pactes passats) és singular i excepcional. Trencar amb el Majestic és la metàfora i el senyal encriptat de trencar amb Espanya. Del nacionalisme al sobiranisme.

Ara CDC canvia de seu, com a símbol de la seva evolució, del seu viatge –viratge– polític. Com fa poc va canviar de logotip. Canvis en les formes, canvis que pretenen ser de fons, com el de l'elecció d'un nou secretari general. Gairebé en el mateix moment en el qual vam saber que el fiscal demana embargar, precisament, 15 locals de Convergència pel cas Palau, perquè Anticorrupció exigeix augmentar fins a 6,6 milions la responsabilitat civil al partit nacionalista per presumpte cobrament de comissions.

CDC necessita vendre per comprar un nou bitllet. De Còrsega a Ítaca, diuen. Molt més lluny. Ara que estan a punt de salpar, potser haurien de rellegir Kostantin Kavafis (traducció de Carles Riba): “Ítaca t’ha donat el bell viatge. / Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. / Res més no té que et pugui ja donar. / I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat. / Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència, / ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques”. Sense oblidar Antonio Machado, i la seva recomanació vital, que ens alerta que, per a qualsevol viatge, convé anar lleugers d'equipatge. Molt lleugers. Sense deutes, ni costos, ni herències.

Antoni Gutierrez-Rubí és assessor de comunicació @antonigr