Viatges extraordinaris

Com que la d'aquest dimecres ha estat l'última sessió de control fins que hagin passat les eleccions municipals (durant aquests dies, és a dir, durant la campanya, se suspenen els plens i les comissions perquè no els poden atendre), les intervencions dels diputats han brollat impregnades de contingut social i mediambiental, de totes aquelles coses tan curioses que interessen el poble més que el polític (al qual, com a tothom, només el preocupa el que fa), i d'aquesta manera s'ha manifestat en l'hemicicle una consciència involuntària i subjectiva que realment existeix una fractura entre política i carrer.

Resultava al·lucinant, per exemple, veure com els responsables de les retallades socials, culturals (anava a afegir universals, però deixem-ho en supervivència), la manera en què els responsables d'aquestes rebaixes en una riba i en l'altra del riu Ebre (que és el riu Pecos que separa CiU del PP) es retreien mútuament les seves retallades i es llançaven al cap els trossos sanguinolents del cos social amputat.

Aquesta vegada han estat millor les dotze preguntes als consellers que les set preguntes al president. Que ningú es pensi que les primeres les formulen sempre dotze homes sense pietat i les altres, els set magnífics. I no obstant això, com que la sessió d'aquest dimecres tenia una mica de ball de final de curs (encara que no com el de Carrie), sí que han estat els líders dels set grups parlamentaris els encarregats d'empunyar el micròfon.

Els polítics han manifestat que hi ha una fractura entre política i carrer

En allò relatiu (tot és relatiu) a les preguntes dirigides als consellers, l'esquerra postparlamentària li ha demanat al responsable d'Empresa i Ocupació que es mullés respecte dels trenta dies que fa que estan en vaga els contractats, subcontractats i infracontractats de Telefónica/Movistar. Ho ha fet el diputat de la Candidatura d'Unitat Popular, David Fernàndez, amb unes notes que havia preparat solitàriament al seu escó una mica abans que s'iniciés la sessió. També ha recordat en la seva intervenció que es tracta de l'empresa on ocupen alts càrrecs Rato, Undargarín i Zaplana. El primer que ha fet Felip Puig és manifestar el seu respecte cap al tarannà del grup parlamentari de Fernàndez (és a dir, que tres rojillos se'ls pot permetre el Parlament), i a continuació s'ha lamentat que no mostri el mateix interès perquè els ciutadans puguin gaudir d'un servei.

Quan al partit del Govern li ha tocat preguntar-li al Govern, ha pres la paraula la diputada convergent Glòria Renom per celebrar amb l'exaltació d'un procurador a les Corts "el nostre orgull del país que tenim", l'esclat de civisme, la convivència, el desenvolupament i el progrés cultural davant el món, que ha suposat la celebració del recent dia de Sant Jordi. I li ha demanat al conseller de Cultura que passés a valorar que macos que som. A Ferran Mascarell (que en el fons, i a flor de pell, és un polític vertebrat), se l'ha vist una mica astorat (i enrojolat) en la seva resposta; però ha sortit del pas amb mitja veu donant xifres d'aquelles amb milions i assegurant que la conselleria seguirà la seva lluita per aconseguir la mitjana europea de lectura i que Barcelona sigui la capital editorial de la Unesco.

Sempre passa el mateix. Quan se li acaba el torn de paraula a qui estigui intervenint, li abaixen la veu del micròfon automàticament, però l'orador continua dissertant en el buit, incapaç de no acabar la frase, ja sense que ningú pugui sentir-lo i sense que sembli que li importa el que diu a ningú més que a ell mateix. El que això mostra és una manera general d'entendre la política. Aquí es veu que els diputats estan parlant dins d'un sistema, d'un mètode, que no ha estat dissenyat ni per parlar ni per escoltar, sinó perquè cada cosa es quedi al seu lloc, on ha de ser, perquè tot continuï igual i res canviï.

Simó ha demanat disculpes a Mas amb les paraules de Joan Carles: “No tornarà a passar”

Aquest dimecres, han abaixat el micròfon a l'honorable president Artur Mas durant la seva habitual picabaralla de fira amb la popular (i populista) Alicia Sánchez-Camacho. Ha estat perquè la vicepresidenta primera del Parlament (avui la presidenta no hi era) s'ha equivocat i li ha descomptat un temps que no havia consumit. Precisament, quan el president li deia a la portaveu dels populars: "Vostès tenen un problema...", que és la mateixa frase que una vegada l'honorable president Pasqual Maragall li va deixar anar a ell estant en l'oposició. El Parlament és un organisme viu i per això tendeix a replicar-se en la genètica, en les frases, en els gestos, en les conductes... Però a més de rèplica, aquesta vegada hi ha hagut mutació, ja que la vicepresidenta primera, que és la republicana Anna Simó, li ha demanat disculpes a Artur Mas pronunciant les mateixes paraules que va utilitzar l'abdicat monarca Joan Carles I després de la seva cacera de Botswana: "No tornarà a passar".

En les preguntes al president, els socis pobres (en escons) del sobiranisme (CUP i ICV-EUiA) i els socis que s'estan enriquint (ideològicament) amb l'antisobiranisme (C's) han coincidit a preocupar-se per la data de les eleccions del setembre. A Quim Arrufat el 27-S li semblava massa tard, Albert Rivera li demanava que les convoqués aquell dia i Joan Herrera li deia que no jugués amb la data. Al portaveu socialista Miquel Iceta tot just se l'ha sentit, perquè ha preguntat d'aquella manera ràpida, breu i gairebé invisible en què se li demana que pari a un taxi que passa a tota castanya. El tema era la relació de la Generalitat amb els ajuntaments i Artur Mas ha passat de llarg sense mirar. El líder de l'oposició, el republicà Oriol Junqueras, ha patit un nou arravatament a l'estil visir Iznogoud i s'ha sentit califa en lloc del califa. Ha passat quan, tot just prendre la paraula, i en al·lusió a la pregunta sobre bilingüisme formulada pel PP al president, ha dit: "De vegades em sento gairebé en l'obligació de contestar alguna pregunta que s'ha fet...". Però de seguida ha tornat en si.

També tornarà en si el Parlament d'aquí a tres setmanes. Ara comença un viatge extraordinari a les eleccions municipals, com els viatges extraordinaris de Jules Verne. De les 60 meravelloses novel·les que integren l'obra d'aquest escriptor francès, potser Artur Mas representa El bitllet de loteria; a Oriol Junqueras li correspongui L'esfinx dels gels; a Miquel Iceta, Dos anys de vacances; a Alicia Sánchez-Camacho, Un drama a Livònia; a Joan Herrera, Les tribulacions d'un xinès a la Xina; a Albert Rivera, De la Terra a la Lluna, i a David Fernàndez, L'illa misteriosa.