Tot en ell era immens

Avui compliria cent anys. No cal fer esforços proteics per imaginar el seu aspecte. Amb Welles em fa la sensació que no va ser mai jove ni vell, que no tenia edat o que podia aparentar la que li donés la gana, que sempre va ser una cosa tan insòlita com impressionant que responia al nom d'Orson Welles, que no va necessitar aprendre ni evolucionar, que la seva personalitat i la seva intel·ligència no van tenir alteracions, que va ser enlluernador, complex i beneït per l'art més poderós des de la seva infantesa i així fins al final.

Segurament, en algú tan especial hi deurien habitar les llums i les tenebres, i imagino que moltes vegades podria arribar a resultar desesperant per a la gent que finançava la seva creativitat però també que, com el personatge d'Alida Valli a El tercer home, el cinema seguiria en deute permanent amb ell i enamorat de la seva grandiosa i inquietant figura, encara que els fets ens confirmessin una cosa tan monstruosa com que va pretendre fer-se ric al mercat negre adulterant la penicil·lina, fet que fa deixar tolits molts nens en aquella Viena devastada per la guerra.

La fascinació que desperta el seductor, cínic i sinistre tercer home romandria intacta encara que descobreixis el seu revers tenebrós. I pujaries a la roda del Prater amb ell per escoltar hipnotitzat les seves salvatges opinions sobre la condició humana, els Borja i el rellotge de cucut, però convindria que t'agafessis molt molt fort a algun agafador, ja que no hi hauria dubtes que si li suposaves un mínim problema et llançaria al buit.

No és casual que el seu gran amor fos Shakespeare i que estigués obsessionat amb traslladar-lo al cinema, per al meu gust amb resultat desigual a Macbeth i Othello (i que m'excomuniqui l'Acadèmia dedicada al culte al sagrat) i de forma commovedora a Chimes at midnight. I, per descomptat, sempre hauria tingut clar que la història el reivindicaria com el Shakespeare del cinema. D'igual a igual. Però no sabrem mai quantes obres prodigioses hauria creat Welles (o del que hauria estat capaç d'aconseguir Maradona en el futbol si l'addictiva pols blanca no hagués colonitzat el seu organisme des que es va instal·lar a Barcelona) si li haguessin permès engendrar els seus múltiples i ambiciosos projectes amb plena llibertat creativa, tal com les va concebre la seva imaginació, amb pressupostos a l'altura del que pretenia fer.

Welles assegurava que únicament va aconseguir aquella independència amb Ciutadà Kane, el luxós bateig al cinema d'aquell noi prodigi que revolucionaria el llenguatge d'explicar històries amb una càmera. Tinc sensacions que es renoven contínuament amb aquesta pel·lícula. La vaig mirar de reüll la primera vegada davant les permanents i solemnes llistes d'historiadors i crítics que declaraven que era el més bell i profund que havia creat la història del cinema. I admetent la seva màgia, el seu misteri, la seva potent expressivitat, em va semblar que no n'hi havia per a tant, que el més semblant a la felicitat m'ho havien regalat a la pantalla directors com Lubitsch, Keaton i Murnau.

Em fa la sensació que no va ser mai jove ni vell, que no tenia edat

Però cada cert temps un imant estrany m'obligava a revisar la història d'aquell home temible i tràgic que s'acomiadava del món obsessionat amb aquell enigmàtic i líric Rosebud, una cosa meravellosa i pura que va tenir una vegada i que després se la va emportar el vent. I les últimes vegades que l'he vist m'ha hipnotitzat, la seva grandesa és autèntica. Malgrat això, Els magnífics Amberson, de la qual Welles renegava, ja que la productora va remuntar el seu primitiu treball, em va enamorar des de la primer moment. Quanta tristesa, sentiment, poesia, comprensió i subtilesa existeix en la crònica de l'esplendor dels Amberson i en la seva inevitable ensulsiada, en les devastadores factures emocionals que poden acompanyar el progrés.

Cinc de les seves pel·lícules m’han deixat petjada a perpetuïtat

I, per descomptat, em vaig sentir intrigat i captivat pels perversos amors d'aquell mariner nihilista que es penja de la dona que menys li convé en la pertorbadora i ombrívola La dama de Xangai. O amb aquella negríssima obra mestra que desprèn aire de malson perdurable titulada Touch of Evil, l'inici de la qual enlluerna davant la genialitat i l'audàcia d'aquella càmera el virtuosisme de la qual només és equiparable al de Hitchcock, però que en el seu desenvolupament i en aquell final inoblidable, amb el planyívol i odiós ogre anomenat Hank Quinlan sabent-se derrotat i agonitzant, més borratxo, enyorós i sol que mai, et crea un nus a la gola i un record etern a la retina.

Ja sé que Welles és més que tot això, encara que algunes de les seves presumptes obres d'art se m'entravessin o m'avorreixin, però les cinc pel·lícules que he citat em deixen petjada a perpetuïtat. Era diferent, era únic, era excessiu, era genial, cosa que no garanteix l'etern estat de gràcia, però quan aquest funcionava paria criatures inoblidables.