El ciment del poder autonòmic

“Una especificitat nostra és que aquí el partit governant no ha tingut ningú al davant, no s'ha trobat amb veritable oposició”, afirma Jordi Palafox, socialista, catedràtic d'Història Econòmica per la Universitat de València i exmembre del Consell d'Administració de Bancaja. Després d'haver investigat a fons la corrupció a la seva comunitat, l'escriptor i periodista Ferran Torrent ha arribat a la conclusió que a Espanya “les majories absolutes aboquen a dictadures bananeres”.

El cas valencià acredita la propensió a reproduir-se i perpetuar-se en el poder de les forces polítiques que arriben al Govern a les autonomies. A falta d'un catalitzador estrictament nacionalista, a la manera basca o catalana, el PP valencià va recrear un ciment ideològic impostat amb ingredients no gaire diferents dels que utilitzen els mateixos nacionalismes clàssics. Així, va assignar a Catalunya el paper d'enemic exterior i va desplegar un anticatalanisme desaforat, al mateix temps que neutralitzava el valencianisme reivindicatiu. “Han treballat a fons el terreny ideològic identitari. Quan van arribar al poder, van fer aflorar l'anticatalanisme de forma artificiosa i metòdica a través d'una propaganda molt simple, que culpabilitzava els catalans de molts dels nostres problemes”, assegura Joan Francesc Mira, antropòleg, sociòleg i director del Centre de Cultura Contemporània de València.

Encara que l'assumpte ha estat dirimit amplament pels experts lingüistes, inclosos els de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Partit Popular no ha deixat d'alimentar la tesi que el valencià és una llengua diferent del català, particularment en els moments polítics clau en els quals necessitava desgastar l'oposició. La tasca d'aprofundir les diferències amb els seus veïns i subratllar les especificitats s'ha complementat amb l'exhibició de les preteses essències valencianistes. El monestir de Santa Maria de la Valldigna, fundat per Jaume II d'Aragó el 1298, exerceix la funció d'arquitectura sagrada fundacional, fins al punt que l'Estatut d'autonomia inclou, des que es va reformar el 2006, aquesta referència explícita: “El Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna és el temple espiritual, històric i cultural de l'antic Regne de València i és, igualment, símbol de la grandesa del Poble Valencià reconegut com a Nacionalitat Històrica”.

Tot l’entramat institucional es va bolcar en la missió d’enaltir els assoliments del partit i l’autonomia

Amb el mateix propòsit d'establir la identitat valenciana, la “valenciania”, la recent llei de senyals d'identitat valenciana aprovada inclou els espectacles taurins i la paella en el mosaic idiosincràtic que cal preservar, del qual també formen part la llengua valenciana, l'Arxiu de la Corona d'Aragó i les bandes de música, entre altres elements. Aquesta llei, aprovada amb el suport exclusiu del PP, estableix que el menyspreu o greuge dels senyals d'identitat implicarà la pèrdua del dret al cobrament de subvencions públiques. Estar contra les corrides de toros, no apreciar la paella és ser menys valencià? Amb la identitat no s'hi juga, ve a dir aquesta dreta que s'embolica amb les banderes. “A força de subvencions, premis i medalles, el PP ha ocupat de manera massiva i capil·lar tots els trams associatius i els espais festius, des dels grups folklòrics a les Falles, passant per les llars de jubilats, i n'ha fet centres de difusió ideològica”, indica Joan Francesc Mira.

El que ha passat en aquesta comunitat no hauria estat possible sense el control exhaustiu que el partit governant ha exercit sobre els mitjans informatius. “Tots els canals de comunicació social, excepte un, estaven curtcircuitats pel clientelisme”, assegura un element de l'oposició que en el seu moment va intentar inútilment que les denúncies del cas Gürtel tinguessin seient en els mitjans d'informació locals. “El Partit Popular mantenia un control tan absolut a la Radiotelevisió Valenciana que podia arribar al grotesc. Les notícies no favorables al PP desapareixien sistemàticament de l'escaleta de l'informatiu o passaven a espais irrellevants; just el contrari del que passava quan la informació era negativa per a l'oposició”, comenta Frederic Ferri, antic presentador de Canal 9. Els exemples de la manipulació sistemàtica, de les campanyes de descrèdit orquestrades, dels silencis imposats abunden efectivament en l'indecent i grotesc, al mateix temps que posen de manifest la debilitat i la docilitat dels professionals de la informació i la inhibició política i social en la defensa del dret a una informació no manipulada.

Pot dir-se que tot l'entramat institucional es va bolcar en la missió d'enaltir els assoliments del partit i l'autonomia, les dues cares, a aquests efectes, de la mateixa moneda. Per això, el PP valencià va disposar d'un gran aparell propagandístic capaç de neutralitzar o comprar amb càrrecs, prebendes o diners els mitjans no afins i de fer creure a la població que vivien en el millor dels mons polítics possibles i tenien al davant un futur de vi i roses. “Van crear un sistema de propaganda eficaç. Tots els indicadors anaven a la baixa: el PIB, que estava al 110% de la mitjana espanyola, s'ha reduït al 85%; estem a la cua en formació, en distribució de recursos públics, en inversió pública per habitant, en llits d'hospital; paguem més que la mitjana i cobrem menys que la mitjana… però, simplement, la gent no s'ho creia; donava més crèdit a la propaganda oficial que érem el número u en tot. Ara és quan comencen a adonar-se que som dels pobres”, subratlla el director del Centre de Cultura Contemporània. Al llarg d'aquests anys, el PP valencià ha anat engreixant la seva militància fins a aconseguir els 150.000 afiliats. “Suma a tota aquesta gent, la televisió pública Canal 9 i un control institucional total i disposaràs d'un poder enorme. Poques bromes davant d'una força així”, comenta Joan Francesc Mira.

La gent donava més crèdit a la propaganda oficial que érem el número u en tot. Ara comencen a adonar-se que som dels pobres Joan Francesc Mira, director del Centre de Cultura Contemporània

“El triangle propaganda, clientelisme, corrupció ha estat l'eix sobre el qual ha pivotat l'estratègia hegemònica del PP, però hem de reconèixer que no hi hem sabut respondre amb prou contundència; no sempre vam veure l'extrema gravetat del que passava”, admet avui un antic diputat socialista que prefereix situar-se en l'anonimat. El nostre home il·lustra amb la següent escena la discontinuïtat i la tebiesa en la lluita contra la corrupció que va mantenir el seu propi partit. “Una vegada, vam haver d'aguantar una esbroncada en públic de Pepe Blanco, llavors subsecretari general del PSOE, i de la nostra dirigent Leyre Pajín perquè, en la seva opinió, ens estàvem equivocant d'estratègia en posar tant èmfasi en la corrupció. Ens van dir que aquesta era una baralla poc rendible electoralment i que el que els valencians volien sentir eren justament anuncis de nous projectes. Afrontar la corrupció de forma seriosa requereix una autoavaluació permanent i no ho vam fer. El nostre discurs es va trencar quan l'agrupació de Benidorm va destituir l'alcalde amb una moció de censura amb el suport d'un trànsfuga del PP”, manifesta aquest antic diputat.

És la reprimenda de l'alta direcció del PSOE el que explica que aquest partit avalés als consells d'administració de les caixes valencianes la desmesurada política d'inversió immobiliària? “Les caixes es van implicar en Terra Mítica i altres grans projectes perquè hi havia una orientació política per a l'ús especulatiu del sòl. Es van comprar solars que després no van valer res”, afirma Jordi Palafox, catedràtic d'Història Econòmica. Parla amb el coneixement de causa que li dóna haver representat el PSOE a Bancaja fins que va dimitir el 2006.

“Vam combatre el model de creixement que consistia a posar tots els ous a la mateixa cistella de l'especulació immobiliària i a fer una pèssima gestió de les grans obres, però teníem les nostres limitacions. Oposar-s'hi era un exercici erm. Tothom creia que les coses anaven bé i no ens feien cas. Van ser anys complicats per a nosaltres. Si ens hi oposàvem, ens deien antivalencians”, subratlla Ximo Puig, secretari general del PSPV (PSOE) i candidat a la presidència de la Generalitat.

L'oposició no només s'arriscava a ser desqualificada, espellada o menyspreada pels mitjans públics. Arribat el cas, el poderós aparell del poder o la llarga mà dels cacics podien prendre represàlies més doloroses. “Carlos Fabra [expresident de la Diputació de Castelló, actualment empresonat] em va treure el sou i va acomiadar el meu germà, que treballava a Canal 9, perquè vaig denunciar que cobrava un milió de pessetes al mes”, recorda Ximo Puig. “Jo vaig ser víctima d'un muntatge judicial. Em van denunciar sense cap fonament, però la denúncia va ser admesa a tràmit per un dels jutges que era de la seva corda. Malgrat que després va ser arxivada, vaig estar un temps sota sospita pública. Aquí, només ha faltat que aparegués la màfia de la pistola i la porra; l'altra la teníem al damunt”, destaca un antic membre de l'oposició.