Contrapunt salvatge

Luis Suárez era el típic jugador que trencava l'harmonia del Barça. Ell tenia un altre perfil. Venia d'un altre món. Al Liverpool jugava només en el front d'atac, culminant les jugades d'un equip que no elaborava i que ho lliurava tot a una finalització instintiva. Suárez estava còmode en aquest entorn perquè ell era tot poltrer, tot intuïció, improvisació i futbol directe. Nou mesos després de la seva arribada comprenem que la contradicció és necessària. Ara descobrim que al Barça —l'equip de l'estil pur que inhibeix els instints— l'instint desenfrenat de Suárez és imprescindible.

Paradoxalment el Barça necessita el contrapunt salvatge per arribar on ha arribat amb un futbol més estilista i de pausa. El Barça necessita Suárez per ser més Barça. Ara el toc, l'acadèmia, es completen amb un tipus que és l'emprenyament dels defenses, l'embranzida, el doll vital.

Avui Suárez viu molt més restringit però compleix una funció essencial. La jugada ve tan feta, tan fabricada, que l'única cosa que ha de fer és distreure els centrals, bloquejar-los perquè no interfereixin en la jugada, i buscar les diagonals curtes. Participa en l'últim procés.

Mai no he vist tres divos més generosos, més pendents l'un de l'altre, més preocupats per quedar bé entre ells. Si fins i tot es demanen perdó quan no es passen la pilota!

Tot el desgast que fa entre els centrals, forcejant, desmarcant-se cap a dintre i cap a fora, ha potenciat Neymar i Messi. Ja no precisen, com abans, estar contínuament fent maniobres i excessos tècnics per desequilibrar. L'uruguaià els espera amb la taula parada.

Molt pocs jugadors s'adapten a aquest engranatge i Suárez venia d'un paisatge estrany. Abans d'establir-se va haver d'emprendre una transició contra la seva naturalesa. Al Camp Nou la seva supervivència ja no depenia tant del seu olfacte com de la seva paciència per ficar-se al requadre a esperar l'evolució de les jugades. L'evolució ha estat un èxit insòlit de Suárez i la consagració, juntament amb Messi i Neymar, d'un trio de figures del qual jo no recordo precedents. Mai no he vist tres divos més generosos, més pendents l'un de l'altre, més preocupats per quedar bé entre ells. Si fins i tot es demanen perdó quan no es passen la pilota!

Sabem que el futbol està ple de vicis, vel·leïtats i misèries. No és fàcil que tres estrelles que juguen entregant-se a la seva naturalesa impredictible estiguin combinats i es portin tan bé. Hi ha una gran dosi de predisposició, de generositat i humilitat per conviure. Sense aquests intangibles és difícil complementar-se i fàcil interferir. Cada vegada que Messi, Neymar i Suárez reben la pilota hi ha màgia. No se sap què passarà. Fins ara, ni Thiago, ni Ramos, ni els millors defenses del món han pogut evitar l'inevitable.