El passeig de Gràcia perd el seu ADN

Una quarta part de les compres que els visitants extracomunitaris fan a Espanya es concentren al passeig de Gràcia de Barcelona, segons les estadístiques dels operadors tax free. La dada és de vertigen i explica la revolució que ha viscut el bulevard en els últims anys. Mentre la crisi tancava botigues a gairebé tots la carrers de la ciutat, el turisme ha forçat una alta rotació comercial en aquesta zona.

Nou locals van canviar d'inquilí el 2011; 15 un any després; 19 el 2013 i 21 el passat exercici. Un terç dels locals han canviat d'amo en només quatre anys. S'han pagat fiances milionàries perquè una marca deixés el local que ocupava abans que finalitzés el seu contracte de lloguer. I no només és que els operadors no en tinguin prou amb els poc més de 180 establiments, sinó que els volen més grans. Volen unir-los amb els del costat, amb els pisos subterranis o els superiors. I al preu que sigui.

Però aquesta espiral immobiliària té el seu cost. Es poden comptar amb els dits de dues mans les marques que han resistit les escomeses del boom immobiliari, especialment després dels últims comiats. Gratacós se'n va anar al desembre de 2014 i Jofré, al gener d'aquest any. I els rumors amenacen també la continuïtat de Vinçon, que no té clar quin és el seu futur després de perdre la meitat de les seves vendes des de 2007. Sergi Amat, director d'una empresa que des dels anys 40 del passat segle es troba al número 96, explica part dels seus problemes així: “El passeig de Gràcia ha canviat tant que no és el mateix. S'ha convertit en un carrer només per a turistes i el resident de Barcelona ja ni s'hi passeja, perquè les botigues són tan elitistes que no s'hi pot ni comprar. És difícil ara sentir-hi parlar a algú en català o castellà”. En la seva opinió, la seva botiga té moltes visites però poques vendes i evita catalogar el comerç de gamma alta de productes de disseny, malgrat la fama que té.

El de Vinçon és un cas més. I, malgrat tot, excepcional, perquè la família propietària de l'establiment és també la propietària del local d'uns 3.000 metres quadrats. Les ofertes per comprar-lo no han parat en els últims anys i ara la família es replanteja el seu futur: reduir l'espai de la botiga, abandonar la seva ubicació històrica i mudar-se a una nova o, fins i tot, abaixar la persiana. “En aquests moments veig potser Vinçon fora del passeig de Gràcia, però tenim totes els opcions sobre la taula”, explica Amat.

Fins ara, continua sent una de les marques que aguanten. Com la botiga de moda Furest, que va arribar al número 12 del passeig de Gràcia el 1917, abandonant el seu emplaçament a la plaça Reial. Bel & Cía (al número 20) va fer el mateix trajecte, però més tard, als anys quaranta, quan la burgesia ja feia temps que havia traslladat les seves residències a l'Eixample i el passeig de Gràcia es va consolidar com a centre comercial.

De les botigues de roba que aguanten, Felgar va arribar als setanta, Señor el 1996 i la luxosa sastreria Santa Eulalia, molt més d'hora, el 1943, si bé la seva actual ubicació, al número 93, data de tres anys més tard. Ara disposen d'uns 2.000 metres quadrats, amb una cafeteria inclosa en la seva última reforma, objectiu que també va intentar sense èxit Vinçon. “Per aguantar, la clau és sintonitzar amb les noves demandes de la moda i tenir una àmplia base de clients”, assenyala Lluís Sans, gerent i president de la companyia, que ha obert el seu ventall de clientela i actualment el 30% de les seves vendes procedeixen de fora d'Espanya. Ell també reconeix haver rebut “ofertes de quantitats ingents de diners” per abandonar el seu espai, però s'hi ha negat. Fa quatre anys van haver d'afrontar la renegociació del contracte de lloguer. El seu plantejament va ser: “La pujada del lloguer la pagarà el turisme que vindrà”.

Sans és dels quals neguen que el passeig de Gràcia s'hagi convertit en una galeria de cadenes de luxe i d'estrangers. “El 60% de l'oferta no és luxe”, diu, referint-se a la incorporació de grans cadenes com Zara, H&M (totes dues tenen sobre la taula les ampliacions més grans de botigues al passeig de Gràcia) i a altres desenes que es poden veure en qualsevol bulevard comercial de les principals ciutats del món. I aquest és l'altre perill: que les tendències de la globalització acabin matant la singularitat de Barcelona. Mango formava part d'aquesta singularitat el 1984, quan va obrir la seva primera botiga al passeig. Ara en suma quatre. El mateix passava en els anys quaranta quan Loewe va obrir al carrer, quan les marques transnacionals eren l'excepció.

“Hauríem de revisar per què les marques de la ciutat no generen projectes empresarials capaços de competir en el seu propi eix comercial”, avisa Joan Oliveras, president de Bagués-Masriera, una prestigiosa joieria que passa desapercebuda durant el dia: els seus aparadors els amaguen els turistes que vagaregen al voltant de la Casa Amatller (al costat de la casa Batlló). En la seva opinió, Barcelona es troba immersa en la batalla de la internacionalització de les ciutats. Com Bagués, la joieria Llorenç resisteix al passeig de Gràcia.