Gonellisme a la política

Una cara no desficiada del 'gonellisme', amb un artefacte amb imatge i que puja i un candidat d'estrena i col·locat per voler guanyar, s'examina, analitza el seu poder formal a les eleccions autonòmiques a les illes Balears. Més aviat és el neogonellisme, adaptació pràctica d’un endemisme polític cultural i social sense estructurar però sempre avinent, amb caliu a les cendres.

El mot retrata una espècie d’estat d'opinió latent i evoca el líder fundacional, que va ser una màscara, Pep Gonella, personatge només en el folklore costumista (en una glossa absurda, irònica, feta música de rock també). El seu nom fou efímer i popular, en els anys 70, durant la dictadura, des de les pàgines del 'Diario de Mallorca'.

Gonella, que era un mal nom, fou un pseudònim periodístic, identitat de força de xoc, per tal de polemitzar -amb cartes- amb el filòleg Francesc de Borja Moll. Es tractava de discutir i fer pressió, discrepar de l’ús uniforme de la llengua catalana (central i estàndard) a les illes Balears i qüestionar, llavors, l’absència de les formes i modalitats pròpies insulars en la llengua escrita i publicada.

No hi havia llibertat, ni lleis democràtiques ni escola pròpia ni mitjans de comunicació massius emprant l'idioma que era majoria entre la gent carrer. Va morir en Franco, van arribar les urnes, TVE i RNE començar –i encara ho fan- a emetre a Balears en un català ben correcte i adaptat a la llengua parlada. L'Estatut d'Autonomia de 1983 va recollir la cooficialitat de la "llengua pròpia" i es van estendre les emissions de la estació catalana TV3 - ara molt xalades- i es començà l' ensenyament del català i en català a les aules els anys 80.

Els pioners, epígons i adherits del gonellisme, ja han tocat mare. I ara redunden a les urnes per a influir o comandar. Aconseguiren que el PP de José Ramón Bauzá, en guanyar el Govern balear el 2011, aplicàs una bona part les seves teories i exigències, especialment a la tele pública, l'escola i front a la Universitat. Bauzá va escoltar el gonellisme dur i el senyor, va ser sensible a les demandes i la seva televisió oficial, IB3, consagrà en els seus programes i telenotícies un modus de llengua oral.

Bauzá, amb la seva majoria absoluta, va eliminar l'obligació de conèixer del català per accedir a l'administració, va donar via lliure elecció de llengua a les escoles, va diluir el pes de la llengua autòctona a les aules, va promoure llibres escolars adequats i va implantar el trilingüisme oficial. A més, el poder va ignorar la Universitat de les Illes Balears (UIB) que és autoritat científica assessora. A les Balears sortiren al carrer 100.000 persones a protestar contra el PP, el setembre de 2013 i Bauzá resistí la vaga de professors amb el suport dels pares.

El president que és castellanoparlant en els seus actes oficials quan empra el català (denominació que mai utilitza) i a les xarxes, ho fa en la versió no literària, 'sala' els articles i vulgaritza expressions.

Gonella vindica la puresa del mallorquí, menorquí, eivissenc, formenterenc.. 'salat', lo propi no literari: sa, es, ets, lo, nigul, mistos, veïnat, servicis, vacacions, ets. Es sosté que hi ha desenes de paraules vives, expressions i formes pròpies de les illes que es veien desplaçades pel pes rector de l'acadèmia barcelonina que es veien desplaçades en l'ús públic en el discurs de la llengua de la capital.

D’origen, davall el paraigua de Pep Gonella es movia i s'exerceix una reivindicació perifèrica, anticentralista, postcolonial, si es vol, de les parles populars i formes rurals i ciutadanes insulars, 'autèntiques', el 'xerrars', rurals, la llengua oral, antiga; com una herència no trastocada del català primitiu que va desembarcar a Palma amb la conquesta de Jaume I el 1229. Els gonelles -i d'altres- afirmen que un tant per cent alt de particularismes insulars quedà cegat per l'ús estàndard comú de la metròpoli i dels manuals.

El patriarca Francesc de Borja Moll va compilar en calent la pugna de cartes i articles fundacionals en un llibret dit ‘La polèmica d'en Pep Gonella '(1972). L'editor i intel·lectual Moll, va situar a la portada de l'obra una altra màscara, un foto vella d'un anònim inculte per no escolaritzat. El suposat autor líder del 'gonellisme' de les cartes era vist com un pagès amb cara de beneit, primitiu, descalç, assegut a terra amb pipa rústica i el càvec i la senalla de traginar terra devora.

El moviment politicocultural dissident mallorquí ha tengut versions radicals ii totalment acientífiques: des de la llengua ‘bálèa’ aliena al català, als diccionaris arcaics. Des de l'independentisme mallorquí s'ha fet gros el cas i el pes d'aquestes mogudes i cabòries. Un lema es maneja als grupúsculs "mai català, som balears". Una versió blana ha arrelat a Menorca, amb el rebuig del nom ‘Maó’, on el PP ha fent pinya.

Temps enrere el gonellisme s’havia assimilat al 'blaverisme' valencià, per la banda blava que distingeix de la bandera catalana de quatre barres. Però allà, Unió Valenciana va tenir poder des de les urnes i veu al Congrés. Va aconseguir que el PP assumís la seva tesi, és mengés el discurs, l'electorat i es menjàs el partit.

El gonellisme, en quatre dècades anys, amb el desenvolupament de la democràcia (1977) i l'autonomia (1983) ha anat moltes vegades a les eleccions, de manera expressa en partits utilitaris d'AP / PP perquè obrissin altres debats, justificar o encendre "el problema amb la llengua". La majoria conservadora feia seus aquests relats i lograva que les llistes dels socis -quintacolumnistes- treguesin vots als oponents, als socialistes i d’altres, a Munar d'Unió Mallorquina.

Al PP Jaume Matas fins a José Ramón Bauzá han gaudit, electoralment, d'aquestes operacions de disseny bast i han xuclat programes i arguments. El grup sa Clau de Biel Martí, es cas més clar: el PP animà les seves llistes i després se'n dugué el "líder", primer el feu càrrec públic i després parlamentari.

Van existir candidatures i campanyes paral·leles a les eleccions animades fetes per exfalangistes, expolicies, executius d'hotelers: la defensa dels candidats mallorquins, l'aposta per la identitat insular diferent, l'exacerbació del què és propi, l'aposta contra l'ensenyament del català i la vindicació del castellà.

De 1977 a 2011, les urnes illenques han mesurat el volum testimonial d'aquests discursos fins ara de minories que són militants anticatalanistes. Sense subtileses i directament amb exabruptes, els operatius mai no van quallar però deixaren petjada i varen servir al guanyador.

El catalanisme, tradicionalment, a les illes Balears va ser una variant conservadora, regionalista-nacionalista i literària, postrenaixença, adaptada com un mallorquinisme polític per Josep Melià el 60, amb matisos. Un catalanista era un autonomista o nacionalista partidari de la plenitud cultural de l’ús i ensenyança de las seva llengua, una persona de “la ceba”, en general catòlic, amant de les tradicions.

Ara, la polarització, el joc de trinxera als extrems, duu la destrucció del sentit del mots i la seva tradició en el temps. Els gonelles i les autoritats del PP diuen “catalanista” com un anatema, com dir enemic, contrari, que fa immersió escolar, sense llibertat pels pares i nins. Es assenyalat per aliat amb la independència catalana que no vol saber res dels dialectes perquè usa el barceloní i no la llengua oral dels padrins i avis.

La dreta generalment governant a Balears almenys en dues legislatures ha estat sensible al discurs populista. Els centristes d’UCD amb Jeroni Alberti (1979-1983) van obrir l'ensenyament del català a les escoles, sense fracturar la unitat de la llengua catalana. L'Estatut d’Autonomia de 1983 esquerra i dreta varen mantenir l'estatus “d’acord amb la tradició literària autòctona (...). Les modalitats insulars del català, de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera,” seran objecte d'estudi i protecció, sense perjudici de la unitat de la llengua".

El patriarca de la dreta president Gabriel Cañellas (1983-1995) ,-tombat per les comissions del túnel de Sóller- va pactar amb l'oposició de PSOE, PSM-MES i el que era Unió Mallorquina, una llei de normalització lingüística i decrets i normes educatives bilingües moderades. Jaume Matas oscil·là i finalment trabucà a mans dels gonelles durs.

Els productors i guionistes seminals del 'gonellisme' dels 70 fins avui mai n'han assumit l'autoria però si, al llarg dels anys, han mostrat criteris semblants als escrits fundacionals. Ells són llicenciats universitaris, senyors de 'casa bona', 'botifarres' veïns de la Seu de Mallorca, a Palma, advocats i periodistes.

Un dels aparents pares intel·lectuals de Pep Gonella és, precisament, Pep Zaforteza Calvet, que el 2013 va promoure i presideix la Fundació Jaume III que, amb capital, anuncis, vídeos, mitjans en xarxa i llibres ad hoc, ha fet fer via potent a molts dels principis sobre el "bon mallorquí" i "les varietats balears".

El nom fa la cosa: Jaume III va ser l'últim rei mallorquí, propi, l'efímer, mort a la batalla de Llucmajor, a 1349, a mans del seu cunyat rei Pere ‘el del punyalet’ que reintegrà el regne de Mallorca a la Corona d’Aragó.

Zaforteza, representa una saga d'autoritat i juristes de segles, hereu i marmessor literari de Llorenç Villalonga, va ser president del 'Diario de Mallorca', de la desapareguda caixa d'estalvis Sa Nostra (nom que es crear per a fer front a La Caixa), degà del Col·legi d'Advocats, magistrat del Tribunal Superior de les Illes Balears, senador d'UCD.

La fundació Jaume III que articula i filtra el gonellisme vol conservar el dialecte mallorquí davant les amenaces del sobiranisme. Zaforteza ha dit que és "necessari i urgent", legislar i canviar l'Estatut. Des de la web de la fundació es parla de "falanges catalanistes acostumades a manar" i de "intel·lectuals orgànics" mentre el "català està marginant al mallorquí, sumits en procés de desaparició de les nostres varietats i expressions". Els partits estan “insuflats” de catalanisme.

Xavier Pericay, filòleg i periodista català que habita a Palma, és vocal i ideòleg del lobby de la Jaume III. Pericay, columnista de l’’Abc’ i col·laborador de la fundació FAES d’Aznar, ara compareix com a líder electoral de Ciutadans a les Balears. El partit d’Albert Rivera no tenia gaire estructura i si poques gent amb cara i ulls a la campanya. Pericay signà a Barcelona la fundació del moviment C’s. Ara l’han duit a predicar la seva lliçó i a cercar vots.

L'aventura, improvisada, teledirigida, compta amb un artefacte políticament estructurat a Espanya, amb un paraigua i una marca a l'alça, amb expectatives notables, segons els sondejos. Aviat es coneixerà per on vessen els vots, què diu la gent.