El Porto sorprèn el Bayern

Un toc per controlar la pilota enviada des de 50 metres per Alex, la maniobra fugaç entre Dante i Boateng, i la culminació, demolidora, elegant, van coronar Jackson Martínez al capdavant d'un magnífic Porto. El colombià es va endur l'ovació volcànica de l'estadi de Dragão en reconeixement a la seva feina, i a aquest 3-1 definitiu, potser el més visible d'un partit colossal que va deixar el Bayern fent tentines. El gran estadi de la ribera del Duero ja col·lecciona un dels millors enfrontaments de la temporada europea. No és casual que Lopetegui i Guardiola comparteixin escola i principis. No va ser casual tampoc que hi hagués fins a 12 jugadors espanyols implicats d'alguna manera. El partit va ser un homenatge veritable a la contribució d’Espanya al futbol contemporani.

La nit va estar atapeïda de contradiccions. No hi ha centrals menys adequats per jugar com vol Guardiola. Però el Bayern juga amb Boateng i Dante. Lents i vacilants, semblen exposats a un drama que es resisteixen a representar. Es mostren aclaparats davant l'exigència de pensar el partit, fer la primera passada, avançar línies, governar el latifundi. La por es reflecteix en la seva expressió corporal. Ho sap el públic assistent a l’espectacle. Ho saben els companys. Ho sap Xabi Alonso, que va semblar que es posava nerviós quan va baixar a rebre la pilota, va controlar i va dubtar. Va ser una dècima de segon. Jackson Martínez se li va llançar a sobre com una pantera. En el vèrtex del sistema de pressió del Porto, aquella aplanadora que s'activa quan l'adversari fa mostres d'incertesa amb la pilota, el davanter colombià n’és el bisturí. Astut, àgil, elàstic, veloç, va robar la pilota al migcampista espanyol i es va quedar sol davant Neuer. El porter es va acovardir, va haver-hi un contacte, Jackson va caure i l'àrbitre va xiular penal. Havien passat dos minuts de partit quan Quaresma va celebrar-ne l'execució, i va obrir les portes d'un partit que va concentrar des del principi tota la problemàtica d'aquest Bayern en què xoquen dues cultures.

El Bayern encara no s’havia recuperat de la sorpresa quan Rafinha va lliurar una pilota a Dante i Quaresma l'hi va prenre dels peus. L'extrem portuguès, que, contra la seva inclinació a la displicència, va jugar inflamat, va batre Neuer sense donar-li temps a reaccionar. El 2-0 al cap de deu minuts de partit va sotmetre el Bayern a una prova de resistència psicològica. La situació posava en qüestió diverses de les màximes que inculca l'entrenador. Va ser un bon moment per descobrir qui està i qui no pel que toca. Guardiola ja sap que pot comptar amb Lahm, amb Lewandowski, i, sobretot, amb Thiago Alcántara. Les sospites s'estenen sobre d’altres, especialment sobre el lànguid Götze.

Thiago es va presentar arreu per solucionar tots els problemes del Bayern. No eren pocs. Les dificultats inundaven el camp a borbolls en un corrent que començava des de la línia de defensa i s’estenia fins a l'àrea contrària. En aquesta conjuntura, la pitjor que es podia imaginar, va destacar Thiago. El migcampista espanyol va fer una exhibició de punt d'honor i de classe. Va intentar resoldre el gran dilema del seu equip: sortir netament des d'enrere, aclarir les jugades, connectar amb els atacants i fins i tot driblar per trencar línies. Amb prou feines va trobar col·laboració Thiago. Va cridar l'atenció el cas de Götze, que va estar desaparegut. I el de Müller, el caràcter expressionista del qual contrasta amb la lògica cartesiana que intenta transmetre el seu tècnic en les maniobres d'atac. Sense el regateig de Robben, que està lesionat, l'equip es va aplanar.

El gol del Bayern va arribar després d'un córner. Boateng va sorprendre el jugador que el marcava, se’n va anar cap a una banda i va centrar. Thiago va aprofitar el descuit de la defensa per marcar amb plaer. Va ser l'únic error del Porto, elevat centímetre a centímetre sobre el seu gegantesc oponent gràcies a la contribució impecable de tots els seus jugadors. Tots van estar a l'altura. Es van comportar com a fanàtics per tancar les línies de passada del Bayern, van pressionar, i una vegada que van robar la pilota la van jugar amb serenitat. Casemiro és un migcampista madur, Brahimi, un extrem formidable, Quaresma, un temerari, Oliver, el soci de tots, i Herrera, un interior valent, dinàmic i hàbil.

El Bayern no va aconseguir penetrar amb claredat les línies que va trobar davant. No es va recobrar de la perplexitat. Tampoc Alonso, substituït al cap duna 'hora de partit, símbol de la claudicació, de les incerteses del Bayern i de l'embranzida d'un Porto fora de mida.