Joan Miquel Oliver: “Les meves cançons són conceptes estètics”

Promoció del nou disc de Joan Miquel Oliver, primer que edita (avui, per cert), després de la separació d'Antònia Font, el grup on abocava la seva creativitat. La cita és en un hotel de Barcelona, i la recepció mostra el paisatge ja tradicional als hotels: joves dinàmics amb ordinadors que transmeten la sensació d'estar enfeinats en temes substancials. L'entrevistat espera a la terrassa, i és dels pocs que no té aspecte estranger, ni té un ordinador al davant. Només mira. No fa cara de cansat, tot i que ja ha fet set entrevistes explicant Pegasus, un disc amb 10 cançons amb una portada juganera que d'aquí a poc començarà a presentar per tot Catalunya. Què vol explicar Joan Miquel Oliver del seu nou disc sense revelar els misteris que cada oient ha de descobrir per si mateix?: "Allò que vull explicar ja és al disc i és abstracte, en tot cas puc explicar com l'he fet", diu amb els ulls amagats sota unes ulleres de sol ben fosques. Sigui com sigui, les històries que explica no són narracions lineals, no ha escrit mai així, "en efecte", confirma mentre passa la mà per una cara que fa almenys un dia que no s'afaita. "Està bé no esperar narracions així, les meves cançons són conceptes estètics, per això no puc explicar de què van, només cal llegir-les".

El sol cau a la terrassa sense fregir mentre en Joan Miquel aborda el ritual promocional. No ho fa a disgust: "La gent té curiositat per saber la intimitat de la nostra activitat. La música és abstracta, i així com pots imaginar com s'ha pintat un quadre i pots tocar una escultura, que és una cosa concreta, la música no té matèria, no és tangible, d'aquí ve part del seu misteri". Però, cal pensar, com a escriptor de cançons podràs parlar del llenguatge que fas servir... "No és un llenguatge particular. El llenguatge poètic no existeix, és el mateix llenguatge que fem servir per comunicar-nos. La diferència és la matèria del llenguatge, que en el cas de la poesia parla de coses més abstractes que el llenguatge quotidià". Entesos, millor no preguntar de què van les cançons, intenció d'altra banda inútil considerant que en Joan Miquel escriu impressions verbals, poemes visuals fins i tot, combinació de paraules que no necessàriament han de tenir un significat obvi. No és un notari. De tota manera, "què vol dir marès?"..."Aaah", respon com un guia turístic a qui pregunten per un tema estimat, "és una mena de pedra que abans rebentaven des de dins fent un forat, ficant fusta i mullant-la. Quan la fusta s'expandia rebentava la pedra, que després es trossejava per a la construcció. Fa unes formes geomètriques increïbles. La catedral de Palma està feta de marès". Per cert, Marès a radial és el primer tema del disc.

En Joan Miquel parla amb tranquil·litat, no perd el fil de la conversa, però els seus ulls no paren d'escrutar la terrassa i tot allò que s'hi pot veure. Parlem de la seva veu, que en aquest disc sona molt millor que als anteriors, on en Joan Miquel semblava un cantant limitat que havia trobat la música perfecta per a les seves limitacions. Per contra, ara sembla un bon cantant: "Mira, fins ara jo pensava que veu i lletra eren el mateix, però Quimi Portet, que ha gravat veus i ha fet la mescla del disc, m'ha fet veure que és un instrument més i que, a més a més, cal fer-la servir com una eina per interpretar les lletres. Abans pensava que escrivint la lletra i dient-la ja n'hi havia prou. Per això crec que he gravat les millors veus de la meva carrera". Aquesta veu està destinada a "explicar al disc alguns dels temes essencials de la poètica d'en Joan Miquel, on no hi falten els extraterrestres. "Sí", diu mentre riu, "és un dels meus temes, i ho deu ser tant que ho perceps, tot i que d'extraterrestres només en parla una cançó". Sí, es pot articular a mode de defensa, però com que surten "marcianets" al grafisme del disc doncs... "Sí, sí", respon divertit mentre s'acaba un gintònic que s'ha permès perquè ja passen alguns minuts de les sis de la tarda.

La portada, per cert. Cal seguir preguntant al respecte de l'imaginari naïf i infantil que ha dibuixat Albert Pinya per al disc, aparentment molt relacionat amb el contingut, però de seguida puntualitza: "Jo crec que l'Albert no pensa que el que ha dibuixat sigui infantil, potser fins i tot pensa que és realista", diu en Joan Miquel rient abans de rendir-se davant el talent del seu il·lustrador, "quan fas un disc tens 100 idees que destil·les i per raons d'espai i de possibilitats en deixes set perquè qui l'escolti pugui completar el que tu dius, omplir els forats, amb el seu bagatge cultural, que té les mateixes arrels que el teu. Doncs bé, l'Albert no veu 100 temes, en veu 150. I només té 30 anys". Però tornem al contingut del disc, que s'escolta amb una sensació inicial que alguna cosa està passant sense que es pugui percebre, com si mentre escoltes les cançons t'estiguessin explicant una història que entra de manera subreptícia, com amagada, sense deixar-se veure. S'escolta el disc i una estranya sensació que et perds alguna cosa no abandona l'oïdor. Pot ser que sigui la manera com estan agrupades les cançons? "Ben vist, les peces van unides de dues en dues, era com que no tenia prou espai amb una sola per parlar d'allò que volia parlar i per això els temes els desenvolupo en dues cançons". Entre aquesta continuïtat i la semblança que tenen algunes cançons fa la sensació d'estar sempre a la mateixa habitació, però de vegades la finestra està oberta, de vegades entra el sol, de vegades la foscor i de vegades la finestra es tanca. En Joan Miquel torna a somriure amb aquell somriure que saps que és de gat vell, però que sembla ingenu, i respon amb el gintònic davant, esperant un altre atac: "Sempre busco que el disc sigui unitari, però alhora que tingui una varietat harmònica, rítmica i tímbrica. Procuro que sigui variat, però que els canvis no siguin massa perceptibles. Jo crec que els bons compositors de pop són aquells que introdueixen canvis que gairebé no es noten, ja que entren com amb vaselina". Mallorca, el mar, la nit, els animals i els homes..., temes dels quals en Joan Miquel parla en un disc on no cal oblidar que cita un cop els extraterrestres. I sempre en la clau d'en Joan Miquel, que pensa que escriure cançons li permet barrejar formes estètiques suaus per acompanyar continguts molt forts, disbarats si tu vols: "En aquest sentit, quan treballes una cançó tens més elements que quan escrius narrativa", diu l'autor de novel·les com El misteri de l'amor i Setembre, octubre i novembre.

Passen els minuts i en Joan Miquel continua atenent els tres eixos de la tarda: el seu gintònic, la terrassa i la vista, i l'entrevista. Parlem de matemàtiques i de la seva aplicació a la música, un tema molt Oliver: "A veure, no és que sigui matemàtic, però per sobre dels estils musicals jo veig la música com una cosa molt tècnica, de proporcions justes. Em diuen que a aquest disc hi ha samba i reaggeton, i no és que m'agradin els estils, és que certs ritmes sincopats em faciliten l'escriptura de les lletres, les frases encaixen bé, hi ha una proporció que m'atrau. A Marès a radial fico un bombo i el patró el repeteix una corxera i més tard el baix, i si fico un shaker [instrument de percussió] no és perquè m'agradi la música tropical, sinó perquè és l'element que lliga bombo i baix". I parlant de lligar, a Pegasus tot sona molt millor que als teus discos anteriors, que tenien un so com despentinat. "És que n'he après. Sempre he volgut sonar bé sense perdre honestedat i ficar-me en produccions complexes. Ara puc aconseguir un bon so, millor que el de discos anteriors". Bon so, bona veu, cançons melòdicament delicioses i un esperit de calma balear fan que Pegasus sigui el millor disc editat fins ara per Joan Miquel Oliver en solitari. I la vida continua: "T'has fixat en la xicota aquella que està prenent el sol en un biquini taronja... Allà, a aquella terrassa? Que bé que s'ho munta". El gintònic ja és un record.