De la pesta a la nàusea

Aquest dilluns ha comparegut Francisco Marco, director de l'agència de detectius Método 3 que, en comptes de portar l'advocat, ha portat la dona. Ella el contemplava des de la bancada amb el puny recolzat a la barbeta i somriure orgullós. Botes negres per sobre dels genolls, bossa gran de Louis Vuitton i tatuatge al clatell. Francisco Marco ha entrat a la sala seguit del president de la comissió, s'ha assegut al seu costat, ha deixat damunt la taula un llibre on ho explica tot i així, ha pres la paraula, s'ha anat encenent i s'ha posat fet una fera.

Ha retret als parlamentaris que l'hagin difamat, blasfemat i desacreditat, ha exclamat que ell era un particular, un ciutadà espanyol, un ciutadà català, un empresari, i no un polític, i ha negat fil per randa tot el que divendres passat Alicia Sánchez-Camacho va explicar davant la comissió. A més, ha manifestat que venia del jutjat de guàrdia, de denunciar-la per calúmnies. Marco portava un vestit fosc de ratlles, corbata amb nus recte i patilles i serrell cap al costat, a la manera d'Anacleto. El seu llibre té imprès en portada la llegenda: “La veritat sobre l'agència de detectius Método 3 i la seva caiguda. Una història de xantatges i mentides”.

Ha marejat la perdiu respecte de qui li havia encarregat les escoltes de La Camarga. No podia desvelar-ho per raons professionals, però sí que n'ha donat pistes, com en les endevinalles: “Una persona de l'entorn d'Alicia Sánchez-Camacho”. (Encara sort que va ser una persona i no un androide o un cyborg!). Després ha afegit: “Algú... de l'entorn més personal”. I ha seguit afinant: “Per a mi, l'entorn més personal és la meva família, la meva parella, els meus ascendents i els meus descendents, ningú més”. Ho ha deixat aquí. El cas és que quan li han preguntat si es tractava en concret de l'exsecretari d'organització socialista, José Zaragoza, el detectiu ha respost explícitament que no, que ell segur que no. I ha afegit: “Mai a la vida he vist el senyor Zaragoza”.

Des del principi de la compareixença, el detectiu ha mantingut una picabaralla amb els parlamentaris del Partit Popular, que s'ha transformat en baralla de les grosses quan els ha tocat preguntar. Fins a l'extrem que al president, David Fernàndez, se li ha posat la cara vermella fins al front i ha amenaçat de suspendre la sessió. Francisco Marco ha afirmat que a Alicia Sánchez-Camacho “només li interessava crear un circ” i veure'l a ell detingut, ha recriminat al diputat Santi Rodríguez, portaveu del grup popular, que se li dirigís “en to de perdonavides” i ha defensat que l'única gravació de La Camarga digna de crèdit és la que tenen al jutjat d'instrucció número 14 de Barcelona. Des del seu seient, Santi Rodríguez negava amb el cap aquestes últimes afirmacions, ha agafat el mòbil i ha parlat en veu baixa.

Des del principi el detectiu ha sostingut una picabaralla amb els parlamentaris del Partit Popular, que s’ha transformar en batalla quan els ha tocat preguntar

El que s'ha viscut en aquell moment d'excitació dialèctica ha estat l'entrada a les clavegueres. Passada l'enganxada amb el PP, s'ha fet una estranya normalitat a la sala, una calma absoluta com de buc desarborat després de la tempesta. Però no era la tempesta de feia uns minuts el que havia provocat aquestes destrosses sinó la de divendres (la d'Alicia Sánchez-Camacho i Victoria Álvarez), la ressaca de la qual ara acabàvem de passar. Entre les cortines vermelles de la sala de Grups, mar quiet i sigil·lós. La resta dels diputats han prosseguit amb preguntes que ja no esperaven resposta, com veles trencades. Han prosseguit les contestacions al pairo, vagues, confuses, imprecises igual que onades mortes que no porten enlloc.

El detectiu se n'ha anat i ha arribat el torn del socialista José Zaragoza (diputat al Congrés), que, quan no li agradava una qüestió, deia que no havia vingut a la comissió a especular. S'ha declarat més camusià que sartrià (per tant, més de La pesta que de La nàusea). Quan se li ha preguntat pel compareixent anterior, ha deixat anar amb tota la senzillesa del món polític: “Desconec el senyor Paco Marco”. El diputat d'Esquerra Unida i Alternativa i dels sants dels últims dies, Joan Mena, ha volgut saber per què es referia a ell tan familiarment, dient-li Paco, si no el coneixia. José Zaragoza ha argumentat que a ell també li diu Pepe molta gent a la qual tampoc coneix de res.

És cert que a Espanya hi ha molta gent que es diu Paco, i encara més que es diu Pepe (fins i tot el partit del Govern es diu PP) i potser per això la calma ha tornat a la sala. Perquè aquestes coses han estat fetes perquè el món no canviï i la vida sigui sempre la mateixa. Perquè passi el que passi, al final sempre hi hagi algú a qui dir Paco i Pepe i sentir-se confortable en la rutina. Perquè, sigui quina sigui la pregunta, sempre hi hagi una resposta estèril a la manera d'horitzó.