Sónar+D mostra la seva personalitat amb un concert amb televisors vells

Que els festivals de música han d'oferir més que músics en un escenari és una cosa que el Sónar ja va descobrir abans que aquest format d'exposició musical es convertís en un xarampió estival. En conseqüència, el Sónar (aquest any, del 18 al 20 de juny) va presentar ahir el Sónar+D, el seu àmbit més experimental i tecnològic, que en la seva tercera edició guanya espai, amplia activitats i es configura com a lloc de trobada i intercanvi de projectes entre assistents, sigui quina sigui la seva condició professional. Oblidats els temps en què un esdeveniment així justificava el seu sentit des del punt de vista d'impacte econòmic a la ciutat que l'acollia, el Sónar+D, juntament amb el mateix Sónar, “ofereix una experiència completa del fet creatiu, permet que un responsable de màrqueting connecti amb músics i aquests contactin amb tècnics i programadors capaços d'oferir solucions a les seves necessitats creatives”, assenyala Ricard Robles, un dels tres directors del Sónar.

El Sónar+D es dividirà en quatre àmbits: exhibicions, congrés, treball en xarxa i actuacions en directe. Aquestes últimes podran tenir lloc als escenaris específics del Sónar+D o als altres escenaris del festival, que aquest any ha creat una nova acreditació que permetrà als interessats seguir només les activitats diürnes i les pròpies del Sónar+D, que guanya espai i s'assenta al Pavelló 4 de la Fira de Montjuïc. Allà hi haurà des d'experiments de dades massives (big data) amb les comunicacions dels assistents que es prestin a veure monitorizats els seus dispositius digitals, fins a conferències, instal·lacions i demostracions tecnològiques. “No es tracta que el festival creixi per només anar a un lloc més gran, sinó cal ampliar el relat i escapar-se d'un model que creiem s'ha quedat estret”, exposa Robles.

Com a prova d'això, ahir a la nit un artista japonès a mig camí entre músic, programador, set-ciències de la classe, tecnòleg i savi boig, Ei Wada, va fer una mena de concert en què els instruments eren aparells de televisió obsolets, d'aquells que abans del seu aprimament plasmàtic encara funcionaven amb rajos catòdics. Manipulant-los i connectant cables d'àudio a connectors d'imatge, i després de comprovar que els televisors, per molt vells que fossin, produïen so i imatge, Wada va fer un pas més i va gravar la imatge resultant per després introduir-la en terminals d'àudio. Era una espècie de joc de miralls i paranys tecnològics que va convertir aquelles velles pantalles en instruments.

Wada va disposar en un local del carrer Comerç un grup de televisors que produïen so, bé quan apropava les mans a la pantalla, com si es tractés d'un Ttheremin, o bé quan les feia servir per percudir els televisors sense cap objecció i sense por d'enrampar-se. Els sos, que anaven dels atmosfèrics als rítmics i eren saludats pels espectadors amb la tradicional entrega festivalera, no eren nous però sí que ho eren els instruments que els produïen, mostra pràctica del que pretén el Sónar+D. Qualsevol dia es veurà un anunci a la televisió on el protagonista és una vella pantalla que sona quan la toquegen. Si passa, caldrà recordar que aquesta unió va néixer en un Sónar+D.