El Barça obliga a mirar la classificació, no el camp

Encara que el joc del rival acostuma a condicionar el futbol del Barça, hi ha una sèrie de constants en cada partit de l'equip de Luis Enrique: les selectives i decisives intervencions de Bravo, la jerarquia a les àrees de Piqué i la dependència de Messi. Els partits depenen del temps que triga a marcar el 10, tret que hi hagi un gol d'estratègia, com va passar en el clàssic i es va repetir a Balaídos, o que es culmini una transició armada després de robar la pilota propiciada per la pressió dels migcampistes o els davanters, fins i tot de Messi.

Les combinacions són poques i les pèrdues de pilota, moltes, sobretot perquè l'equip no està ben sincronitzat, hi ha molta distància entre les línies i no sap organitzar-se al voltant de la pilota, sinó que s'obsessiona a buscar els espais. La sensació que s'imposa des de fa un temps és que al Barça ja no li interessa el futbol, prefereix les jugades i les transicions substitueixen la passada multiplicadora.

Els centre campistes més tècnics i exquisits, aquells que garanteixen el control, la pausa i el domini del partit, manquen en favor dels volants físics i directes, els que busquen el gol sense treballar al màxim la jugada, ni necessitat d'associar-se, obstinats en la rematada. La proposta exigeix molta atenció en defensa i precisió en atac, cosa que no sempre es dóna, com va passar a Vigo.

Els blaugrana ja sumen 13 gols a pilota parada, una dada que avala el treball tècnic davant la falta de joc

Això explica que un futbolista tan intel·ligent com Busquets sembli menys important que Mascherano, absent ahir, igual que el lesionat Alba, un lateral que li dóna molt aire al Barça, enyorat pel mal partit d'Adriano i Alves. L'equip no va tenir sortida de pilota, difícilment es va desfer de la pressió i es va acovardir, empetitit per un Celta vitalista i fantàstic. Berizzo va plantejar un duel individual, 11 contra 11, i durant molta estona no es va veure cap diferència, i l'avantatge va ser moltes vegades per als blau cel. El partit va estar molt obert i igualat, sense moltes ocasions, tan confús per part blaugrana que Luis Enrique va recórrer a Xavi. A partir de l'interior, l'equip es va posicionar més bé, es va calmar i va trobar el gol en una falta picada pel mateix Xavi.

Mathieu va marcar de cap contra el Madrid i davant el Celta. Ja sumen 13 gols d'estratègia, una dada que avala la feina dels tècnics —especialment d'Unzué—, decisius en partits difícils, uns dies en què amb prou feines entra en joc Messi. Sense desequilibri i profunditat, s'imposa la pilota parada: cada gol de Mathieu és un èxit de Luis Enrique, de la mateixa manera que cada bon partit de Xavi és un triomf del vell Barça. Mathieu o Xavi i/o Messi. Així de camaleònica és la personalitat d'un Barça que es remet al resultat i a la classificació, al resum del partit, i no al camp de joc.