El col·leccionista discret

Hi ha col·leccionistes que anhelen compartir amb la màxima gent possible les seves obres i uns altres que porten la seva passió molt en privat. L'advocat Ventura Garcés (Barcelona 1930-2008), fill del poeta Tomàs Garcés, vivia el col·leccionisme com un projecte íntim i personal, que compartia amb uns pocs escollits. Malgrat que mantenia la gran majoria de les seves 500 obres instal·lades segons criteris museològics en una desena de sales annexes al seu despatx legal, en un meravellós edifici de Coderch. Per alguna cosa el seu germà és l'arquitecte Jordi Garcés, responsable de la reestructuració i successives ampliacions del Museu Picasso de Barcelona.

Ara, després que morís fa sis anys, els seus quatre fills han accedit a exposar per primera vegada una selecció representativa del fons del seu pare en el marc del cicle L'Art de Col·leccionar, que l'historiador i crític de l'art Daniel Giralt-Miracle organitza a Can Framis, seu de la col·lecció Vila Casas. El cicle, que es va estrenar el 2010, arriba al seu vuitè lliurament amb un col·leccionista enamorat de la pintura i els grans formats, que no va dubtar a comprar artistes madrilenys i que va alternar la producció nacional amb aportacions estrangeres de primera fila, com Kounellis, Vasarely, Raushenberg o Schnabel. El seu fill Claudi recorda que “acostumava a comprar en galeries de Barcelona, com Joan Prats, Joan Gaspar o Carles Taché i a Madrid a la desapareguda Soledad Lorenzo, tot i que una de les seves últimes adquisicions, un kiefer, la va fer a Venècia”.

"Havia començat comprant obres figuratives convencionals, quan a principi dels setanta va descobrir Joan Ponç, un dels artistes més ben representats del fons, que el va empènyer a emprendre el seu camí des de Dau al Set, passant per l'abstracció fins al pop i la postfiguració”, explica Giralt-Miracle. Triar nou obres de vuit artistes no ha d'haver estat fàcil, però amb la seva gran experiència el comissari ha aconseguit una selecció representativa i visualment impactant, que inclou “el món de les tenebres de Ponç, la força matèrica de Tàpies, l'exhuberancia orgànica de Guinovart, l'eclosió cromàtica de Campano i el contrast entre lirisme i provocació de Susy Gómez”. Juntament amb les grans teles, la mostra, oberta fins al 19 de juliol, inclou dues composicions minimalistes i delicades d'Antoni Llena, construïdes amb materials efímers i una instal·lació de Plensa en diàleg amb l'escultura de la col·lecció Vila Casas que presideix l'entrada de la Fundació.

En el mateix període també es presenta Pintat el 2014, una exposició que reuneix la producció més recent de Manolo Ballesteros (Barcelona, 1965), formada per cosmogonies cromàtiques, com mandales geomètriques que conviden a la meditació. Les formes sinuoses de les obres precedents deixen pas a políptics sobris i de colors apagats, mentre que els papers plegats, com pintures escultòriques, serveixen de contrapunt a la simetria reticular del conjunt.