El procés i la ficció segueixen

En els últims mesos, després de la punxada de l'independentisme en el pseudoreferèndum de novembre, semblava que l'anomenat "procés” independentista havia decaigut en intensitat, ritme i suports. I, sens dubte, així ha estat. Però no s'ha acabat del tot. Els qui van iniciar improvisadament aquest procés no estan disposats a defraudar els centenars de milers de catalans que han confiat en ells i busquen sortides per no fer el ridícul: sobre la seva bicicleta segueixen pedalejant per ajornar en tant que sigui possible la seva inexorable trompada final.

Estem ja en la fase de la comèdia pura, protagonitzada altre cop per Mas i Junqueras

Com que de la tragèdia a la comèdia només hi ha un pas, l'acord de dilluns passat significa que estem ja en la fase de la comèdia pura, protagonitzada altre cop per Mas i Junqueras. L'acord conté dues qüestions principals: el caràcter plebiscitari de les properes eleccions autonòmiques i, segons quin sigui el resultat, l'inici d'un procés de ruptura amb la legalitat vigent.

En primer lloc, doncs, les eleccions anunciades per al setembre tindran caràcter plebiscitari, cosa que vol dir, segons els signants, que les candidatures sobiranistes han de deixar clar que “votar-les suposa un pronunciament favorable a la independència de Catalunya” i, d'aquesta manera, els resultats electorals han de ser interpretats en clau de referèndum. En segon lloc, si aquestes candidatures són majoritàries s'iniciarà un procés de transició que consistirà, bàsicament, a crear unes institucions del nou Estat i elaborar una Constitució, que haurà de ser ratificada mitjançant referèndum en un termini màxim de 18 mesos.

Així, doncs, en el cas que els resultats donin una majoria de vots favorables a la independència, s'iniciaria immediatament una etapa de transició que ja suposaria una ruptura amb l'Estat i la legalitat vigent, atès que, segons diu l'acord confusament, després de les eleccions es formularà una “declaració sobiranista inicial”, a la qual seguirà “un procés cap a la proclamació del nou Estat”, en què s'exercitaran “els actes de sobirania necessaris per construir un nou país” sense estar supeditats al dret vigent ni a eventuals impugnacions judicials.

Enganyar el ciutadà és una cosa que a la llarga s’ha de pagar car

Aquesta fase postelectoral sembla il·lusòria, ficció pura. Ni la Unió Europea ni els estats que formen part de l'ONU, ni per descomptat Espanya, no acceptaran mai la secessió del territori d'un Estat que, deliberadament, sense ni tan sols dissimular-ho, ja que ho proclama en un acord públic, incompleix la legalitat vigent d'aquest mateix Estat. Enganyar el ciutadà, encoratjar expectatives de compliment impossible, és una cosa que a la llarga ha de pagar-se car. No obstant això, el pitjor és que els efectes perniciosos d'aquesta política-ficció no van a càrrec només dels protagonistes, autors i actors d'aquesta comèdia, sinó també dels soferts ciutadans, inclosos els seduïts per cants de sirena que no porten enlloc.